29/01/2017

Primer, la garantia

3 min
Primer, la garantia

El desembre del 1921 la delegació irlandesa presidida per Michael Collins torna de Londres amb un pacte amb el govern britànic que converteix Irlanda en un estat lliure associat a la Commonwealth amb competències exclusives en economia, fiscalitat, política interior, ensenyament, etc., i l’única limitació de tres ports irlandesos sota el control de la Royal Navy. El rei és el cap d’estat i, per tant, el somni dels independentistes d’esdevenir una república independent i sobirana no és aconseguit.

Des del 14 de desembre es debat el tractat al Dáil, el Parlament irlandès, i es vota el 7 de febrer del 1922. És aprovat per una majoria de set vots.

Michael Collins, que havia estat el cap de l’exèrcit irlandès, que va conduir la lluita armada des del 1916 contra les tropes britàniques, defensa el tractat com l’únic possible en el moment i com a primer pas d’un llarg camí cap a la independència. En el seu discurs al Parlament irlandès, el 19 de desembre, diu:

«Sent aquesta l’última oportunitat que tindré de parlar en aquest Dáil, vull dir que mai hi ha hagut un irlandès col·locat en una situació tan difícil com jo mateix arran d’aquesta negociació. Tenia un cert nom i sabia quan anava a Londres que estava en una posició que no podia reconciliar amb mi mateix personalment ni tampoc amb el que la ciutadania irlandesa pensava del que jo havia defensat aquests anys amb independència del que pogués aconseguir; fins i tot, el reconeixement de la República. Decidint anar-hi sabia que els anglesos farien més esforços per aproximar-se a la nostra posició i, per tant, no m’importava que el meu bon nom i la meva popularitat es veiessin sacrificats. Hauria estat deslleial al meu país si no hi hagués anat...

»Vull manifestar que assumeixo i defenso el que he fet com a membre del Consell i d’aquest Dáil, del qual soc part i probablement no ho seré en el futur. Defenso cada acció feta per mi independentment de com es vegi o sigui jutjada per altres i vull que tots em recordin així. Arribat a les decisions, sempre he valorat què havia de fer i quina era la meva responsabilitat».

Michael Collins agafa el camí difícil i poc reconegut de defensar un acord que en el moment que es presenta és refusat pels purs i es veu com una traïció per molts.

La independència ens portarà a Catalunya el control de les nostres finances i més ingressos. La independència ens portarà el control de la nostra economia i, per tant, el control sobre les nostres polítiques de recerca i desenvolupament, de política industrial i de política comercial. La independència ens portarà el control sobre la nostra llengua i el nostre ensenyament...

La llista és llarga i se’n pot treure el que és essencial, i això és transcendent, perquè podria teòricament ser possible aconseguir l’essencial sense arribar a la independència. És el que es va fer a Irlanda el 1921, però ¿això és possible a la pràctica?

L’Estatut de Catalunya s’aprova al Parlament el 30 de setembre del 2005. Arriba a les Corts Generals el 2 de novembre del 2005, que el retalla de manera significativa i l’aprova el 30 de març del 2006. Es ratifica en referèndum el 18 de juny del 2006 amb el 74% de vots a favor i el 49% de participació. El PP, amb el mateix líder actual, recull signatures contra l’Estatut i el recorre al Tribunal Constitucional, que el torna a retallar per sentència del 28 de juny del 2010. El que en queda és el que tenim.

Es podria esperar que algun polític que defensa la independència de Catalunya fes com Michael Collins i acceptés l’erosió del seu prestigi polític i el seu bon nom per proposar que només el que és essencial d’entre tot el que es pretén amb la independència sigui negociat i atorgat per l’Estat, per evitar, com va succeir a Irlanda, la independència total i sobirana, renunciant així Catalunya a la República Catalana.

Es podria pensar i fins i tot esperar, però el problema seria estar segur, com n’estava Michael Collins quan va proposar al Dáil l’aprovació de l’Autonomia d’Irlanda, que l’Estat compliria la seva paraula.

Que el volum inicial de cessions de l’Estat sigui curt no impedeix arribar a un primer acord al qual podrà seguir un altre i un altre que ens fes arribar on volem... per etapes successives.

Però el problema és la confiança de no ser enganyats per aquell que tenint el poder el pot utilitzar sempre en favor seu.

Per tant, qualsevol negociació de Catalunya amb l’Estat ha de començar per acordar les garanties de compliment del que es pacti. Qui té la força és qui més ha de demostrar com garanteix el que s’acorda.

En tota negociació, en tot conflicte, cal sempre fer-se la bona pregunta, la que és la clau per al resultat. Aquesta és, aquí i ara, la garantia de compliment del pacte al qual s’arribi, no el què, el quant i el com del mateix pacte.

stats