27/05/2017

Hores de vol

4 min
Avió

Érem quatre poetes pagats per una institució -no direm quina-, volant cap a una illa del Mediterrani -dos amics m’han recomanat que tampoc en reveli el nom- amb l’objectiu de participar en un parell de recitals de mitja hora cadascun, és a dir, seixanta minuts de feina oral que, en casos com el meu, havia estat prèviament escrita i encara abans meditada -com costen de confegir, alguns versos, oi?-, i que tenia com a recompensa aquella estada de tres dies en una petita ciutat al voltant de la qual hi havia un nombre considerable d’atraccions turístiques que els nostres amfitrions, una divisió de sexagenaris amb panxes esponeroses, ens portarien a visitar, amb l’única condició -tàcita- que amb ells no parléssim de poesia, perquè la poesia els importava ben poc: si es dedicaven a “coses culturals” era per la teca i el mam que arrambaven acompanyant els artistes.

A un dels poetes l’havien enviat al fons de l’avió. Els altres dos seien l’un al costat de l’altre a la fila de davant meu: un resolia els sudokus d’un diari gratuït que havia trobat a l’aeroport; l’altre llegia una novel·la de Pierre Michon en francès, i quan li venia de gust en declamava un passatge en veu alta, suposo que amb l’objectiu que jo el sentís des de la meva butaca -la seva dicció era admirable-. Els polítics que ens acompanyaven -també eren quatre- viatjaven en primera classe, encara que la primera classe d’aquell avió era un acudit de mal gust. Quan ens havíem presentat al bar de l’aeroport, l’únic que havia mostrat un mínim interès pel meu únic llibre havia estat el lector de Michon. Era la vaca sagrada del quartet de poetes. Acabava de tornar d’una petita gira pels Estats Units, i en un dels actes s’havia fet una foto amb Patti Smith que em va ensenyar poc després de coneixe’ns, com si aquella imatge pogués fer cap efecte en un jove de la perifèria de poc més de vint anys que l’única paraula que relacionava amb la cantant era horses (cavalls). En aquells moments jo era la veu amb més projecció de l’última fornada, encara que a efectes pràctics no em conegués ningú i un dels membres del jurat que m’havia concedit el premi m’hagués confessat al final de la gala quin era el motiu real que s’amagava rere aquella victòria aparentment neta, que en principi tenia com a únic objectiu donar a conèixer un “nou valor”.

El poeta es va cansar aviat de Michon i del seu company, que havia abandonat els sudokus per la noble comesa de fer un cop de cap. Com que hi havia una butaca buida al meu costat em va preguntar si la podia ocupar. Li vaig dir que sí. Tenia una llibreta oberta, mirant d’establir l’ordre dels poemes que llegiria per donar una visió eclèctica i alhora coherent del meu material.

-En Carles pesa figues perquè és avantguardista -em va dir-. Ja se sap, l’avantguarda necessita llargs períodes d’hibernació.

Vaig somriure: va ser l’únic que em vaig permetre en relació a aquell comentari maliciós, que el poeta va desplegar en veu baixa i durant molts minuts, fent-lo extensiu a l’altre autor, el “cretí dels cromos paisatgístics” que seia a una distància de seguretat de nosaltres. No se’m va acudir pensar que la vaca sagrada pogués malparlar de mi quan no hi fos -per exemple, durant l’esmorzar de l’endemà al matí a l’hotel-. Em vaig dedicar a escoltar-lo amb els cinc sentits, disposat a xuclar tota la saviesa que poguessin contenir les seves paraules. L’autèntica lliçó va arribar una mica més tard, quan una hostessa de vol va anunciar un sorteig imminent en un castellà suturat d’altres llengües:

-El singolo Rasca y Gana cuesta siete euro. Puede gagner hasta un millón, un coche que le espera en el aeropuerto o muchos premio más. Haga realità sus deseo. Be happy!

-Oh, m’encanta -va dir-. Avui he resolt un sonet i un poema llarg en decasíl·labs. És el meu dia de sort.

Va aixecar el braç per comprar no una, sinó dues cartolines. Va rascar la primera i no va guanyar res.

-Quina emoció! -va exclamar-. Última oportunitat.

A la segona cartolina s’hi amagava un dels premis grossos que havia anunciat l’hostessa de vol, el cotxe que ens esperava a l’aeroport. Van sonar unes trompetes triomfals i bona part dels passatgers van aplaudir el guanyador -l’autor avantguardista va continuar dormint fins que vam haver aterrat-. Després de recollir les maletes, una petita comitiva de la companyia de vol es va emportar el poeta que havia aconseguit el vehicle, un Smart Fortwo Brabus. Els polítics estaven admirats d’aquell cop de sort. A fora de l’aeroport van córrer a felicitar l’afortunat, que em va donar les claus i va dir:

-Tu que ets un poeta jove i espavilat, segur que tens el carnet de conduir i em pots portar fins a l’hotel ràpidament. O m’equivoco?

No s’equivocava, no.

stats