28/01/2017

Una hora per a dos minuts

2 min

Una desena de tanques metàl·liques amb barrots delimiten els últims metres del recorregut que ha de seguir l’autobús dels campions en arribar a l’hotel on es concentren. Darrere la separació, sota la vigilància d’agents de policia i de seguretat privada, s’apilonen un centenar d’aficionats, la majoria infants acompanyats dels pares i adolescents nervioses com ho estaven les de fa trenta anys en veure el seu actor favorit. Alguns mostren rèpliques de la samarreta del jugador admirat, moltes d’imitació, amb l’esperança que l’ídol hi guixi un gargot. Un seguidor del rival local alça una bandera amb l’escut del seu equip, mentre no abandona un somriure foteta, i mira d’arrossegar els passavolants perquè s’afegeixin a un càntic pejoratiu cap al conjunt que està a punt d’arribar. El gest crida l’atenció de periodistes i reporters gràfics, que disposen d’un espai dins del recinte de l’hotel, però que consumeixen l’espera queixant-se que l’angle de càmera no és bo o que la ubicació és a contrallum. Els distreu un jove arrauxat que grimpa a un arbre mort i podrit, a la vorera oposada al garbuix, i un client de l’hotel que remuga per haver de negociar-hi l’entrada. Un cotxe de policia fa sonar la sirena a tot volum i indica l’arribada de l’autobús dels campions. Els noms, càntics i frases que llancen els aficionats es mesclen i esdevenen indesxifrables. El vehicle, decorat amb els colors del club i una estrofa del seu himne, maniobra amb evident dificultat i força els efectius de seguretat a empènyer tanques i públic amb pressa. Les portes s’obren lateralment i els redactors s’arrapen als operadors de càmera per advertir-los del futbolista de qui han de prendre imatges preferentment. Un home bru i musculat, impecablement abillat, deambula intranquil amb un auricular a l’orella esquerra, mentre dona ordres per un petit micròfon. L’entrenador és el primer a baixar, vestit amb roba més prima del que suggereix la temperatura. Un policia es desplaça uns metres de la seva posició per allargar la mà al tècnic, que respon amb l’encaixada: en tornar a lloc, l’agent admet en veu alta que s’ha quedat ben a gust, mentre a la cara se li dibuixa el somriure de Netol. Els jugadors ignoren els crits dels aficionats, alguns perquè escolten música amb auriculars voluminosos i uns altres perquè s’amaguen rere una peça d’abric. El crac de l’equip, però, camina amb una lentitud singular, com si fos sabedor que atrau la majoria de les mirades. Només un futbolista, que surt d’una etapa d’ostracisme, s’acosta a la gent per signar una pancarta de suport. El passeig té la durada i el ritme d’un videoclip musical. Amb l’expedició ja dins l’hotel, un periodista esperona els aficionats perquè, davant de càmera, manifestin la seva devoció: les teles ja tenen les imatges que obriran els blocs d’esports. El Barça ha arribat.

stats