02/01/2015

El 2015 i l’estupidesa econòmica

4 min
El 2015 i l’estupidesa econòmica

Durant el 2014, l’economia mundial s’ha mantingut estancada en la mateixa rutina en què ha estat des que va sortir de la crisi financera mundial del 2008. Encara que a Europa i als Estats Units es van prendre mesures governamentals aparentment fortes, totes dues economies van patir recessions profundes i prolongades. La distància entre on són i on serien aquestes economies si la crisi no hagués esclatat és enorme. I a Europa ha augmentat durant tot aquest any passat.

Als països en desenvolupament els va anar millor, però fins i tot allà les notícies van ser descoratjadores. Les més reeixides d’aquestes economies havien basat el seu creixement en les exportacions, i un cop acabada la crisi van reprendre la seva expansió, encara que els seus mercats objectius es trobessin en dificultats. No obstant això, el seu comportament també va començar a decaure de manera significativa durant el 2014.

El 1992 Bill Clinton va basar la seva exitosa campanya a la presidència dels Estats Units en un eslògan simple: “És l’economia, estúpid!” Des de la perspectiva actual, en aquell temps les coses no estaven tan malament; avui dia, els ingressos d’una família nord-americana típica són menors. No obstant això, el Clinton del 1992 ens ofereix inspiració per resumir el malestar que afligeix l’economia mundial d’avui. Un malestar que podem reflectir en dos eslògans simples: “És la política, estúpid” i “Demanda, demanda, demanda”.

L’estancament gairebé mundial que es va viure l’any 2014 és obra de l’ésser humà. És el resultat de la política i les polítiques que van ofegar la demanda en algunes de les economies més importants. En absència de demanda, la inversió i l’ocupació no es materialitzaran. És així de senzill.

Aquesta situació no es mostra enlloc amb tanta claredat com a l’eurozona, que ha adoptat oficialment una política d’austeritat, és a dir, de retallades en la despesa pública que augmenten les debilitats en la despesa privada. L’estructura de l’eurozona és parcialment culpable d’obstaculitzar la reacció al xoc de la crisi. A falta d’una unió bancària no sorprèn que els diners fugissin dels països més afectats, i que això debilités els seus sistemes financers i restringís els préstecs i les inversions.

Al Japó, una de les tres fletxes del programa per a la reactivació econòmica del primer ministre Shinzo Abe es va posar en marxa en la direcció equivocada. La caiguda del PIB que va sobrevenir a l’augment de l’impost al consum de l’abril va proporcionar encara més proves a favor de l’economia keynesiana -com si fes falta.

Els EUA s’han aplicat la dosi més petita d’austeritat i han obtingut el millor comportament econòmic. Però fins i tot als EUA hi ha aproximadament 650.000 empleats del sector públic menys en comparació amb el nombre d’empleats abans de la crisi. En condicions normals, aquesta xifra s’hauria d’haver incrementat en uns dos milions. Com a resultat, els EUA també estan patint, i tenen un creixement tan anèmic que els salaris es mantenen pràcticament estancats.

L’alentiment del creixement de la Xina representa una part molt important de la desacceleració en el conjunt dels països emergents i en desenvolupament. La Xina és ara la principal economia del món (en termes de paritat de poder adquisitiu), i ha sigut durant molt temps la que més contribuïa al creixement mundial. Però el notable èxit xinès ha generat els seus propis problemes, que cal abordar més d’hora que tard.

El canvi que està experimentant l’economia xinesa, d’un enfocament en la quantitat a un en la qualitat, és bo, i era gairebé necessari. I, tot i que la lluita del president Xi Jinping contra la corrupció pot fer que el creixement econòmic es desacceleri encara més -ja que la paràlisi afectarà la contractació pública-, no hi ha cap raó perquè Xi Jinping moderi aquests esforços. Al contrari, cal que abordi amb el mateix vigor altres forces que soscaven la confiança en el seu govern, com ara els problemes ambientals generalitzats que pateix el país, els nivells alts i creixents de desigualtat i el frau al sector privat.

En resum, el món no ha d’esperar que el 2015 qui apuntali la demanda agregada mundial sigui la Xina. Al contrari, hi haurà un forat encara més gran per omplir.

Mentrestant, pel que fa a Rússia, podem esperar que les sancions d’Occident alenteixin el seu creixement, cosa que causa efectes adversos en una Europa ja debilitada -no estic argumentant en contra de les sancions: el món havia de respondre a la invasió russa d’Ucraïna, i els directors executius de les empreses occidentals que argumenten el contrari, per protegir les seves inversions, han demostrat una preocupant falta de principis.

Durant els últims sis anys, Occident ha cregut que la política monetària podia salvar la situació. La crisi va portar a enormes dèficits pressupostaris i a un deute creixent, i es va considerar que a la necessitat de despalanquejament s’hi havia de respondre deixant la política fiscal de banda.

El problema és que les taxes d’interès baixes no incentivaran les empreses a invertir si no hi ha demanda per als seus productes. I tampoc empenyen les persones a endeutar-se per consumir si estan preocupades pel seu futur -i tenen raó d’estar-ho-. El que la política monetària pot fer és crear bombolles de preus dels actius. Fins i tot podria apuntalar el preu dels bons governamentals a Europa i prevenir, d’aquesta manera, una crisi del deute sobirà. No obstant això, és important que quedi clara una cosa: la probabilitat que les polítiques monetàries laxes restaurin la prosperitat global és nul·la.

Això ens porta de nou a la política i les polítiques. El que el món necessita més és demanda. I el sector privat, fins i tot amb el generós suport de les autoritats monetàries, no l’aportarà. Però la política fiscal sí que pot fer-ho. Disposem d’una àmplia varietat d’inversions públiques, entre les quals podem triar, que podrien generar grans guanys -molt més alts que el cost real del capital- i que enfortirien els balanços dels països que les realitzin.

El gran problema que enfronta el món l’any 2015 no és econòmic. Sabem com deixar enrere el malestar actual. El problema és que les nostres polítiques són estúpides.

Copyright Project Syndicate

stats