14/01/2017

L’habitatge: un problema trenta vegades més gros

4 min

La meva germana i jo discrepem una mica ideològicament. Jo dic que poc, ella que molt; en tot cas, prou perquè de tant en tant ens enviem textos que ens interessin i ens facin dubtar, i provar els límits dels nostres propis arguments. Ahir em va enviar un text molt sòlid de Slavoj Zizek, a favor de l’ecologia radical, en què s’argumenta que el que és perniciós per a la humanitat és negar l’evidència dels desastres. És a dir, passar a assumir com a normalitat el que és impossible o altament improbable és nefast perquè ens vacuna contra els danys i ens fa apàtics sobre els problemes col·lectius, com si no tinguessin res a veure amb nosaltres. Zizek argumenta que la culpabilització dels individus o la categorització entre bons i dolents només genera solucions parcials i de baix impacte, que busquen netejar consciències individuals a base de fer-nos consumir productes bio o agafar la bicicleta de tant en tant, però que ens allunyen del canvi real.

El que Zizek descriu també passa a Barcelona: ens hem tornat apàtics contra els mals estructurals de la ciutat, els que realment limiten el desenvolupament de generacions senceres, i en canvi gesticulem molt per qüestions banals.

¿Heu anat mai a una comissió d’Urbanisme, o a un plenari? S’hi discuteixen qüestions menors, és un circ dissenyat a mida dels grups polítics, que es treuen els ulls els uns als altres. L’últim dijous de cada mes, la comissió d’Urbanisme regala titulars, però no aprenem res, no tenim més dades sobre les dinàmiques negatives que ens afecten o sobre com podem combatre-les.

Portem deu anys amb la història interminable del tramvia, i cada capítol és més inversemblant que l’anterior; ja només faltava que Felip Puig presideixi l’empresa Tram... Si la ciutat es vol regalar un tramvia que passi per l’avinguda més chic de Barcelona, encara que costi 175 milions d’euros, doncs endavant: és un projecte de luxe, serà meravellós i molt còmode, encara que no resoldrà els dèficits en transport públic que acumula l’àrea metropolitana. El debat del tramvia hauria de ser metropolità, s’haurien de discutir els traçats pels altres eixos estructurants del territori (Gran Via, Meridiana, les rondes, els túnels...) i, sobretot, explicar com es finançarà una xarxa de transport públic realment competitiva respecte al cotxe.

La generació dels arquitectes dels vuitanta va dignificar la perifèria i va fer escola regalant premis FAD a qualsevol racó de la ciutat. Però ja n’hem après, aquella generació va establir càtedra i la ciutat ha esdevingut un referent en espai públic arreu del món. En ple segle XXI ens cal més rigor intel·lectual i professional a la ciutat per abordar qüestions que als 80 es van deixar de banda: Barcelona és un desastre en matèria d’habitatge i equilibri territorial. Estem a la cua d’Europa; és vergonyós que la ciutat només tingui un 1% d’habitatge assequible, i és inadmissible que això no sigui l’eix central del debat urbà. L’alcaldessa que va lluitar per aturar els desnonaments només ha aconseguit construir 150 habitatges de lloguer social els anys 2015 i 2016, i d’això ningú no en parla.

Malgrat tot, jo crec que hi ha esperança. L’emergència d’assequibilitat podria aprofitar en positiu el canvi de tendència en el mercat de l’habitatge: els millennials ja no es plantegen comprar-ne i no tenen por del lloguer. Si hi ha sòl per executar en pocs anys (màxim cinc!) 120.000 habitatges en règim de lloguer assequible; si hi ha bancs disposats a inventar fórmules de rènting amb dret a adquisició diferida; si es construeix utilitzant la millor cara de la tecnologia, i si els pisos deixen de ser metres quadrats revestits de marbre i parquet per ser espais funcionals, equipats amb uns acabats bàsics, inserits en comunitats que comparteixin serveis i costos, incloent-hi els energètics; si s’exigeix transparència al sector immobiliari a publicar costos d’adquisició, costos de construcció, preus de venda, i marges obtinguts... llavors hi ha futur.

La qüestió de l’habitatge és una responsabilitat compartida entre l’Estat i les ciutats, i per això, lluny d’enquistar la qüestió en una lògica de confrontació estèril, el que s’espera de les administracions és que cooperin i col·laborin per trobar solucions reals, efectives i operatives. I si les ciutats no tenen capacitat pressupostària per invertir en aquest parc d’habitatges assequibles que és urgent construir, la solució hauria de venir del tercer sector i d’una nova generació de promotors disposats a oferir un producte innovador per al qual sí que hi ha demanda, i diners disponibles. El rol de les administracions ha de ser el de controlar el valor del sòl, agilitar els tràmits per a l’execució dels edificis i regular perquè el sector de la promoció sigui més transparent i publiqui els costos reals de construcció de manera que els consumidors tinguin informació contrastada sobre els marges que s’apliquen als productes residencials. També cal la complicitat del sector bancari, que haurà de retirar les clàusules abusives i facilitar l’accés a l’habitatge, trobant fórmules que vagin més enllà de les hipoteques. Ningú no en parla, però generar un fons per a habitatge directament vinculat a l’IVA o a la taxa turística permetria tenir diners pressupostaris per reinvertir en la bossa de l’habitatge. De diners n’hi ha, i cal la solidaritat de tots els actors per trobar solucions perquè, malauradament, avui tothom, absolutament tothom, té familiars o amics que no poden exercir el seu dret a l’habitatge. La diagnosi està infradimensionada: no tenim un problema de 4.000 habitatges assequibles, que és el que els partits prometen en campanya; Barcelona en necessita, com a mínim, trenta vegades més.

Els temps canvien i s’articulen noves demandes socials. La nova agenda urbana passa per, com diu Zizek, superar els debats estèrils i treballar fins a l’extenuació per trobar solucions basades en la cooperació per a problemes que realment ens haurien d’interpel·lar.

stats