21/01/2017

Desigualtat 10.0

4 min
Desigualtat 10.0

Ens ho va advertir Piketty amb dades a la mà: tal com funciona avui el nostre sistema econòmic, les desigualtats seguiran creixent cada dia més. La cosa està muntada així: mentre que les rendes del capital són de l’ordre d’un 4% o un 5% de retorn anual, les rendes procedents del treball tenen, com a molt, un augment d’un 1%. I això quan les rendes salarials augmenten, cosa que ara passa en molt pocs casos.

Un parell d’informes apareguts últimament ens confirmen que, efectivament, la festa segueix. A escala mundial, ens diu Oxfam, vuit persones acumulen tanta riquesa com el 50% més pobre, uns 3.600 milions de persones. El ritme d’acumulació s’accelera: fa uns 15 anys eren 300 persones, l’any 2010 n’eren 43, ara ja en són només 8. ¿Es pot anar més enllà, en la concentració de la riquesa? ¿Arribarà el moment en què una sola persona concentri tots els recursos del món? Sembla impossible, oi? Les dades del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) ens ho han anat advertint, també.

Si mirem més a prop, la tendència és la mateixa. Espanya és el segon país d’Europa en creixement de les desigualtats durant la crisi. L’any 2015 el 30% de la població més pobra va perdre el 33,4% de la seva riquesa, mentre que la fortuna de les tres persones més riques del país, que equival als recursos de 14,2 milions de persones més pobres, va créixer un 3%. També l’Ajuntament de Barcelona ha publicat un informe sobre l’evolució de les desigualtats a la ciutat. I passa el mateix: els grups de persones amb les rendes més elevades o amb les més baixes són els que més han augmentat percentualment en aquests anys de crisi. Els ingressos dels assalariats van baixar un 6,5% en termes reals entre el 2010 i el 2015. Del 2007 al 2015 el grup més pobre va passar de ser el 4,1% de la població a ser el 15,5%, mentre que el més ric ha passat del 7,5% a l’11,3%. És probable que l’1% més ric hagi augmentat la seva riquesa. On més ha baixat el nivell mitjà de renda per càpita és a Nou Barris; on més ha pujat, a Sarrià - Sant Gervasi. S’aprimen els grups de les rendes mitjanes mentre augmenten els grups extrems, i això implica que ens endinsem també en el reguitzell de conseqüències associades a la desigualtat: la manca de cohesió, el conflicte, la violència, la por, la deslegitimació de les institucions.

Des de fa uns anys, tot indica que a la humanitat se li ha escapat de les mans la qüestió de la distribució de la riquesa; Oxfam apunta que, probablement, estem en el nivell de desigualtat més alt que s’ha conegut mai, i, per tant, és d’efectes imprevisibles. S’hi referia també Chomsky en una entrevista emesa fa pocs dies al 33, en la qual descriu amb detall els mecanismes que s’han anat creant per fer que, d’una manera automàtica, es vagi transferint riquesa dels sectors més pobres cap als més rics. Mecanismes per consolidar un intercanvi desigual, que no reposa sobre aportacions equivalents, no es deriva del valor que aporta algú a la col·lectivitat sinó del simple fet que qui té prou poder per contrarestar els efectes de la democràcia imposa els seus interessos i els converteix en llei, en dogma. Hem acabat creient que la propietat privada ha de tenir tots els drets, per damunt de la vida de les persones, si cal.

Quan considerem els cicles llargs pels quals van passant les societats humanes, la necessitat d’un canvi de direcció és totalment clara. Hi va haver un temps en què la capacitat d’emprendre estava bloquejada per unes normes que ho impedien tot. La burgesia va ser el grup social que va trencar aquest bloqueig, i que emprenent, competint i acumulant recursos en mans privades va crear una riquesa que, molt lentament, va anar beneficiant a tothom. L’enriquiment d’uns quants era, fins a cert punt, justificable per poder crear indústries, per desenvolupar un conjunt d’energies creadores indispensables per a la millora de la vida col·lectiva. I per això el capitalisme ha durat segles i s’ha anat imposant com el sistema menys dolent enfront d’altres opcions que seguien bloquejant la iniciativa privada.

Però tot té un cicle i tot necessita correccions, i ara ens trobem en la situació inversa. La iniciativa privada té tots els drets, té la legitimitat per fer el que vulgui, per destruir muntanyes o ciutats, per empobrir milions de persones fins a deixar-les sense sostre, sense aliment, sense lloc damunt la terra, que pot ser comprada fins a esdevenir tota ella una propietat privada. ¿Segueix sent útil a la humanitat aquest sistema? Cada dia menys. És cert que permet investigar, avançar en medicina, en noves tecnologies, en invents que ens meravellen i ens fan creure que vivim en un món extraordinari, en què tot és controlable i els errors poden ser corregits. La paradoxa és que els avenços tècnics són ràpidament posats al servei de l’acumulació de riquesa, que adquireix així un poder incontrolable. Allò que ens havia de fer la vida més fàcil, més llarga, s’acaba convertint en una amenaça per a la vida mateixa, perquè la humanitat n’ha perdut el control, i vuit persones poden decidir sobre el futur de 7.000 milions, malgrat que, teòricament, vivim en democràcia.

És hora de fer un viratge, una correcció de fons, i de replantejar els límits de la propietat, de l’acumulació de riquesa; de canviar de normes, en una paraula. Més encara: de canviar de mentalitat. No es tracta de discutir la propietat de casa nostra o de la nostra botiga, sinó d’impedir l’acumulació salvatge. Si no ho fem, i ja ho estem veient, tot l’esforç per definir els drets humans, més encara, tot l’esforç civilitzador, haurà estat en va, perquè estem tornant a una etapa primitiva, una mena de llei de la selva de l’era digital. En podríem dir desigualtat 10.0, que queda molt guai.

stats