11/11/2016

La pitjor hipòtesi

4 min
La pitjor hipòtesi

Recordo un vespre del 2008 a Albuquerque, capital de Nou Mèxic, en un dels darrers mítings d’Obama. Ambient d’eufòria, progressisme, imatges del Che; semblava un d’aquells mítings del PSUC del 77, quan tot era possible i els ulls de la gent brillaven d’esperança. “Quantes hores falten per fer fora Bush?”, deien els meus veïns. Il·lusió incontenible d’un gran canvi, tan necessari que tot era impaciència. I algú va dir-me: és ara o mai. Si aquesta vegada falla, el que ve després s’assemblarà al feixisme.

Era la pitjor hipòtesi, però també la més versemblant, en termes d’estructura social. Dit molt breument, davant la polarització de les societats, el creixement de les desigualtats i l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria, tothom busca sortides; les institucions i els polítics habituals ja no donen solucions, i aquestes solucions es busquen més enllà, mitjançant canvis radicals. Teòricament el més probable és la sortida cap a l’esquerra, ja que els problemes els provoca una minoria que va acaparant riquesa i que ho fa pervertint les institucions públiques. Canviar el personal que les ocupa i substituir-lo per un altre que, lluny d’afavorir les elits, treballi pel conjunt de la població sembla la hipòtesi més raonable. Però atenció: si no apareixen governs d’aquesta mena o si, per les raons que sigui, no són capaços de capgirar l’imperi de la llei del més fort, l’etapa següent és la dels führers i els caudillos, els salvadors que, saltant-se totes les normes, prometen bona vida per a tothom, arreglar-ho tot, fer justícia pel seu compte. Sabem els milions de morts que aquestes solucions poden causar, i també sabem a qui beneficien.

Malauradament, Obama no ha aconseguit capgirar les coses, i ara els Estats Units són un país dividit en el qual la via cap a una societat més oberta i igualitària es va tancant. ¿Fins on arribarà el desastre? No ho sabem. Però sí que la pitjor hipòtesi encara pot empitjorar: no és un “problema de la societat nord-americana”, és el camí que està prenent Europa, a una velocitat esfereïdora. Les conseqüències de la crisi no estan produint en molts països europeus el reforçament de l’esquerra, la voluntat de restablir una distribució equitativa de la riquesa, sinó la fugida cap al caudillisme, tenyit, en aquest moment, de xenofòbia virulenta. I el que més ens podria sorprendre és que gran part de la classe treballadora s’apunti a aquest tipus de propostes, malgrat ser la més perjudicada per les polítiques neoliberals.

Les raons d’aquesta deriva són complexes i difícils de resumir en poques ratlles. Cal saber, d’antuvi, que les classes socials no són en si mateixes conservadores ni progressistes: la seva orientació política depèn del paper que juguin en el conjunt del teixit social, de si la dinàmica col·lectiva les està portant a millorar la seva situació o a empitjorar-la. I depèn també, en gran part, del fet que tinguin instruments propis per veure amb claredat quins són els seus interessos i el tipus de política que els convé. La classe treballadora del XIX i gran part del XX estava en expansió amb el creixement de la indústria, era necessària per al capital i podia negociar i imposar algunes de les seves condicions. Per això era impulsora dels canvis cap al progrés.

La classe treballadora occidental del segle XXI, però, ja no està en la mateixa situació.

La deslocalització de la producció l’ha afeblit terriblement, i també a les seves institucions, als seus sindicats, partits, teories i mites revolucionaris; heus aquí una primera raó per posar-la en posició conservadora. N’hi ha d’altres: la globalització afebleix la posició hegemònica del món occidental, i alhora provoca una immigració a la qual és fàcil atribuir totes les culpes; és l’actor més feble, el que no es pot defensar ni pot canviar res en favor seu; heus aquí un segon factor de conservadorisme d’una classe treballadora industrial en declivi, que veu arribar uns competidors disposats a tot, amb els quals ha de repartir les escorrialles de la festa consumista. D’aquí que sigui tan fàcil dirigir les ires contra els immigrants i refugiats, pàries entre els pàries del nostre món actual.

La globalització que s’està produint representa, des del meu punt de vista, un canvi tan important en els equilibris internacionals que no en podem preveure les conseqüències. Genera diverses paradoxes: ha estat pilotada per aquest 1% més ric del món i el 10% de tècnics que treballen a les seves ordres; i, per tant, no ha dut més benestar ni més democràcia, sinó tot el contrari. Però les reaccions que provoca no van en el sentit d’un canvi de direcció en el procés globalitzador, perquè falta un lideratge adequat, sinó d’un esglai col·lectiu, una demanda d’aturar-ho. Si heu seguit els discursos de Trump deveu haver vist que, d’entre el garbuix de despropòsits, s’apuntava a elements de contrapès a la globalització: proteccionisme, replegament nacional, barreres immigratòries. No és, precisament, la doctrina neoliberal, encara que en altres aspectes, com la glorificació dels guanyadors i el menyspreu pels febles, coincideixi plenament amb aquesta doctrina.

El que cal que ens preguntem avui a Europa és com podem accelerar la consolidació d’una esquerra progressista que canviï el sentit de la globalització, no que l’aturi. Tenim poc temps per fer-ho, cal molta intel·ligència i humilitat, però disposem d’una gent jove capaç que s’està organitzant per fer aquest paper. I és urgent que n’aprengui, per impedir que tornin els vells errors terribles.

stats