Sostenibilitat ètica

Tardarem temps a recuperar-nos d’una elecció tan xocant com la del senyor Trump. Dependrà del que faci, òbviament; tanmateix, els seus primers nomenaments no es desdiuen de tot el que havia anunciat, ans al contrari. Però el més traumàtic no és el que ell hagi pogut dir fins ara; molt més greu és que l’hagin votat tants milions de persones que s’han sentit convençudes pels seus arguments i els han legitimat i reforçat amb el seu vot, de manera que amenacen de convertir-se en hegemònics.

Les causes polítiques de tot plegat comencen a estar clares. Amb tot, no volia avui parlar d’aquest aspecte sinó d’un fet que passa més desapercebut habitualment, i que és tant o més preocupant, des del meu punt de vista. Aquesta elecció és com un termòmetre de l’estat del nostre patrimoni ètic, aquell que ha anat agafant forma al llarg de mil·lennis, que és probablement la construcció humana més important, la que ha fet possible la supervivència de l’espècie i el seu creixement i que ha impedit fins ara la seva desaparició per exterminació mútua. No en som gaire conscients -només qui s’acosta a la filosofia acostuma a fixar-s’hi-, perquè és de caràcter immaterial, en un temps en què això sembla una fotesa.

El patrimoni ètic està constituït pel conjunt de valors, creences i hàbits que la humanitat comparteix, i que ens han permès viure junts sense destruir-nos. Em direu: i tant si ens hem destruït en tants moments!, i és cert, i encara ho fem. Però si mirem el que ha passat fixant-nos en un temps llarg, veiem que la humanitat n’ha anat aprenent, de conviure, i la prova és que ha crescut i s’ha multiplicat. Ha anat creant això que en podem dir “la persona”, un ésser que no és estrictament natural, sinó que a la naturalesa biològica n’hi ha afegit una altra, la humana, la que prové de tenir consciència individual i de grup. Damasio, el filòsof que ha treballat sobre la neurociència, explica molt bé per què sorgeix la consciència, i com la seva aparició es produeix, precisament, per aconseguir una millor supervivència tant de l’individu com de l’espècie. Gràcies al llarg treball sobre la consciència la humanitat ha modulat els instints destructors, ha pogut créixer i desenvolupar-se, arribar a nivells de benestar i longevitat impensables fins i tot per als nostres avis.

Doncs bé: no solament estem posant en perill el nostre patrimoni natural, la terra, de la sobreexplotació de la qual ja comencem a patir les conseqüències. Estem també posant en perill el nostre patrimoni immaterial, l’extraordinària construcció de principis, costums, hàbits, coneixements, usos i sentiments que ens permeten convertir-nos en humans. En podem dir ètica, cultura o naturalesa interior, o fins i tot naturalesa humana. Sabem de què parlem, encara que els contorns siguin difusos. Fa temps que aquest patrimoni es va deteriorant, com en el cas de la natura; l’hem considerat inesgotable, semblava que es reconstruïa quan estava afeblit, que hi seria per sempre. De cop, aquesta certesa s’esmicola. No es tracta ja de la vaga amenaça que la fusió dels pols inundi les terres baixes, o que els càncers es multipliquin allà on la capa d’ozó va desapareixent; tot això, imaginem, sempre els toca als altres. Però és que de cop veiem que els pilars de l’ètica col·lectiva estaven corcats en el país més poderós del món, el suposadament més avançat, i que la seva caiguda pot ser imminent: poden elegir un bàrbar, i així ho han fet, un ésser que fa trampes en tot, fins i tot estafant el fisc, i no solament no ho amaga sinó que en presumeix; i això, sembla, el fa més apte per governar; veiem que les creences en els drets humans, tan durament guanyades, s’estan fent pols, són arraconades sense miraments: enganyeu les dones, sotmeteu-les, que per això hi són i cal mostrar qui mana; que la solidaritat amb els febles, amb els que gairebé no poden seguir vivint, simplement perquè han nascut en un país equivocat, no solament no és invocada sinó que és condemnada a desaparèixer entre l’aplaudiment públic. És a dir, que potser ni serem a temps d’aturar la catàstrofe ètica, els signes de la qual se’ns fan de sobte evidents.

Em direu que hi ha hagut altres moments, altres catàstrofes anteriors, i que la humanitat sempre se n’ha refet. Ho sé. Quan Primo Levi escriu Si això és un home està assenyalant el seu espant en veure com pot ser destruïda la naturalesa humana, les normes bàsiques de la convivència, i el seu dubte respecte de si, després d’allò, encara en sobreviuran o tot serà barbàrie. Aquell tsunami va passar i van tornar a florir les roses. Però hi ha una diferència important: abans de l’actual globalització, les catàstrofes es produïen en una part del planeta, i d’alguna altra sorgia el reequilibri. Els nord-americans, llavors, van decidir salvar Europa, en un gest que els honora i que els va costar molt car. Amb Trump probablement no ho farien: només cal tenir present la distància personal i política amb un president com Roosevelt.

La globalització crea unes condicions diferents, ja ningú no és a fora per salvar els altres. O, per ser més exactes, tot el món occidental està interconnectat, comparteix valors i amenaces, com passa amb el canvi climàtic; així que els impulsos regeneradors han de venir de dins, que ja veiem com reaccionen els continents que van adquirint força, com l’Àsia. De moment, tenen prou feina per organitzar la seva convivència, i el que volen és participar del nostre festí, del qual durant tant de temps han quedat exclosos.

Cal establir un gran pacte per la sostenibilitat ètica; ningú no ens vindrà a salvar, aquesta vegada.