16/08/2016

Animals, aparences, estètica

3 min

Com cada estiu, torna la polèmica pels correbous. Aquest cop els animalistes han aconseguit una victòria parcial a les Cases d’Alcanar, on els correbous se celebraran però almenys els animals ja no seran llançats al mar. Una mica menys de patiment per als bous, i una mica més de seny per als humans.

Tanmateix, els correbous no són les úniques activitats en què alguna gent utilitza animals per divertir-se durant les vacances. N’hi ha que visiten zoos i aquaris. D’altres viatgen a països exòtics i no dubten a fer una passejada a cavall d’un elefant o un camell, i després, xafardejant pel mercat, es fan unes fotos amb un home que porta un mico molt simpàtic lligat amb una corda. Alguns assisteixen a espectacles amb lloros, d’altres neden amb dofins, i d’altres pugen els nens a un carrusel de ponis. N’hi ha que van a caçar i tornen amb els seus trofeus: un llop dissecat, el cap d’un rinoceront, mans de goril·la, la pell d’un lleopard o marfil, que lluiran ben elegants al menjador de casa.

És evident que els éssers humans que fan coses com aquestes tenen una visió instrumental de les altres espècies. Conceben els animals com a objectes per divertir-se una estona, i no saben o no volen saber que són subjectes com nosaltres, que dins d’aquells cossos hi ha un jo que sent dolor i plaer, que té capacitats cognitives, emocionals i comunicatives, que té memòria, desitjos i vincles afectius amb altres animals. Quan els utilitzem com a instruments els impedim viure la seva pròpia vida i els robem la seva llibertat, el seu temps i les seves energies per tal de satisfer els nostres capricis.

Però hi ha un aspecte que em desconcerta. Si els pregunteu a aquesta gent per què ho fan, us diran que els agraden molt els animals, que els lloros tenen colors divertits, que els elefants són simpàtics, que els nens queden tan bufons a sobre d’un poni tan bonic. El caçador que torna a casa amb el cap de cérvol es desfà en lloances a la seva majestuositat. És perquè li agrada, que es penja el cap a sobre la xemeneia. Però, què és exactament el que li agrada? És obvi que no li agrada el cérvol com a ésser viu, o no l’hauria matat. És obvi que no el respecta com a subjecte, o no el tractaria com un objecte. Aquest agradar és només estètic, però d’una estètica ben superficial, típica de la nostra civilització consumista i frívola. El que li agrada és l’aspecte extern de l’animal: les proporcions, el tacte de la pell, la noblesa de la mirada, la força que expressa la cornamenta. Veu el cérvol com un objecte de decoració, un símbol d’estatus i poder.

La gent va al zoo, però no veu animals, només veu la seva aparença. El zoo està dissenyat per satisfer aquesta mirada superficial. Tancats en gàbies que són aparadors, els animals són exhibits com objectes per mirar, com si fossin gerros o quadres. Aquí tenim aquesta preciosa pell de guepard, allà tenim pell de cocodril. Però a les gàbies els animals són lluny de l’entorn al qual pertanyen, no poden realitzar les seves conductes naturals, i no poden prendre cap decisió sobre la seva vida: han perdut la seva identitat.

La nostra civilització es caracteritza per una estètica superficial que ho redueix tot a meres aparences. Ho veiem en anuncis televisius on la natura no és més que un decorat per exhibir un cotxe, i els animals ornaments exòtics per publicitar perfums. Mentrestant, els humans estem arrasant ecosistemes, provocant una extinció massiva d’espècies i un canvi climàtic. És a dir, estem reduint dràsticament la bellesa d’aquest món. Però no ens importa, perquè sempre podem anar al zoo, mirar la pell de guepard a la seva gàbia i comprar-nos un penjoll amb forma d’elefant.

¿Vol dir això que l’estètica és sempre superficial? Esclar que no. Som afortunats de viure en un planeta bellíssim i és fabulós que l’admirem amb tots els nostres sentits. Però la bellesa dels animals no està en la mera aparença d’un cos reduït a un objecte ornamental, sinó que es manifesta quan viuen la seva vida lliurement en el seu entorn natural, quan poden expressar plenament el que són. La gàbia que ens assegura el domini de l’animal, alhora que li pren la llibertat, ens roba també la seva bellesa més profunda. Per descobrir-la cal una actitud de respecte, renunciar a dominar i posseir, i emprendre un viatge de coneixement. Diem de vegades que la nostra civilització és molt estètica, però no ho és pas. Només és terriblement superficial. Si fóssim capaços de reconèixer i apreciar la bellesa d’aquest món, no l’estaríem destruint.

stats