La relliscada de Marc Márquez

MontmelóMarc Márquez puja al podi de Montmeló, alegre com sempre, i aixeca els punys per celebrar la segona posició. Fa un parell de passes i de cop i volta... pam! Es tira a terra com si acabés d’ensopegar. S’aixeca amb un somriure encara més pronunciat mentre els membres de l’equip Repsol Honda l’ovacionen i esclaten a riure.

Poques persones com Márquez dominen així l’escena. És part del seu encant. El de Cervera és capaç de monopolitzar la imatge del podi encara que no hagi guanyat. I tot perquè en el warm-up del matí ha ensopegat al box amb una peça dels mecànics i ha llepat el terra. Aquelles trompades en què un s’aixeca d’una revolada i toca el dos corrents, conscient que acaba de fer el ridícul. Solució? La més sana de totes, riure’s d’un mateix. “M’he dit «Sembles estúpid!» No és pas culpa dels mecànics. És que amb el casc no he vist que hi havia un objecte”. Qui no ha caigut alguna vegada...

Perquè Marc Márquez cau. I molt. Sobretot aquest cap de setmana a Montmeló. Fins a cinc vegades -sis, comptant també l’anècdota del box-. Massa per a un pilot que aspira a guanyar el Gran Premi. Potser per això, a falta de cinc girs i amb la segona posició a la butxaca, prefereix no arriscar. Els problemes amb els neumàtics han sigut constants, especialment sobre un asfalt que arriba als 54 graus. Millor sumar 20 punts que cap. Toca arribar fins a la meta i aixecar els punys com si fos una victòria i festejar-ho amb els gairebé cent mil aficionats que han anat al Circuit de Barcelona-Catalunya.

El diumenge s’ha llevat radiant. Un sol de bandera i una temperatura que s’enfila per sobre dels trenta graus. No fa gaire aire i la poca brisa que passa és encara més calorosa. Les graderies fan olor de crema solar. Els aficionats, abrigats amb gorres i armats amb para-sols, han anat arribant des de primera hora del matí, carregats de paciència per suportar les nombroses i eternes cues als accessos. El trajecte des de Barcelona, que normalment es pot fer en trenta minuts, s’allarga a dues hores. I després cal trobar aparcament i arribar a peu fins al Circuit. Tot s’eternitza.

Tampoc hi ajuda gaire la (des)coordinació entre els Mossos i la seguretat privada del traçat. Uns diuen que cap aquí. Els altres cap allà. Ara n’hi ha un que es despista i a l’altre li ha sonat el mòbil. I en aquest aiguabarreig d’indicacions i concerts de xiulet es troben diversos cotxes de cara en un caminet estret per on pot passar, com a molt, un vehicle. Definitivament, MotoGP deu ser aquest cap de setmana l’abreviació de Motos, Ganes i Paciència.

Al final, tothom arriba a lloc. Potser no a temps per veure la sortida de Moto3 però sí per a la resta de l’espectacle. Surten les xifres oficials d’assistència. En total, 99.873 persones, la millor dada des del 2008, només una mica per sobre de les 99.575 de l’any passat. Guanyen un balear i un català, Joan Mir i Àlex Márquez, i sona l’himne espanyol. Una versió curteta i, potser també, una mica accelerada. Sona a nivell Circuit, és a dir normal, res a veure amb el volum de les últimes edicions de la Copa del Rei. Finalment, guanya Andrea Dovizioso. I se sent l’himne italià. Versió normal a volum normal per tancar la festa amb la cerimònia del cava.

I fins aquí l’espectacle. Els pilots atenen la premsa, els mecànics recullen els trastos i el públic marxa cap a casa. Nous embussos i paciència obligada a la sortida d’un Circuit que, ara, fa olor d’ after sun. L’any que ve, més.