Bernat Cifre, pollencí, per als que no n’heu sentit parlar, és un històric professor de llengües clàssiques, és l’impulsor principal dels homenatges a Costa i Llobera de Formentor i és també poeta. El Gall Editor n’acaba de treure 'La força del torrent. Selecció de sonets', a càrrec de Gabriel de la S.T. Sampol, que també en fa el pròleg. Bernat Cifre és un d’aquells autors parlant dels quals és fàcil quedar-se en l’etiqueta. Sampol ens n’adverteix, i alhora en proposa una: “hereu de l’Escola Mallorquina”. Perquè un bon hereu, explica amb un símil evangèlic que segur que ha plagut a Cifre, administra bé els talents que li han llegat.
D’entre els béns heretats, hi ha la devoció per Costa, el to molt més apol·lini que no dionisíac, la paleta temàtica, l’amor un pèl sentimental a la terra i una certa tirada a la peça de circumstàncies. No he esmentat el rigor mètric i formal, en part perquè 'va de soi' i en part perquè és un capítol en què Cifre va més enllà d’aprendre dels mestres: en fa un virtuosisme. No trobareu un sol vers amb un accent que grinyoli, i trobareu, en canvi, unes treballades recurrències accentuals.
Administrar bé els talents també vol dir fer-hi aportacions. Les de Cifre, a més d’aquesta pulcritud extrema en la factura, apareixen en forma de versos o d’imatges felices, amb un punt de gosadia que sap respectar el marc classicista. Llegiu com canta la plenitud de claror d’un migdia d’hivern al Port de Pollença: “Des del passeig voldria ara pelar / el jorn, amb ganivet vora-vorera”. I sap ser irònic respecte del llinatge literari en què s’entronca. Dos dels darrers sonets van dedicats a la imatge emblemàtica de l’Escola: l’ametller florit. Cifre sap sortejar molt bé els riscos de fer d’Aina Cohen: expressa el seu enamorament a l’arbre tot recorrent a una declaració sorprenent, tan fervorosa com irònicament salvatge. Segur que us agradarà llegir-ho.
