COM UNA PÀTRIA
Opinió 16/06/2017

Un salvatge a dins

i
M. à. Llauger
2 min
Un salvatge a dins

El Romanticisme, que va canviar tantes coses, també va transformar la nostra manera de caminar. O la manera d’entendre què vol dir caminar, si més no. Abans del s.XIX, ja hi havia qui caminava pensant, o pensava caminat, però ho feia en un marc diguem-ne de civilització: Aristòtil i els seus deixebles fent voltes al ‘peripatos’ o pòrtic del Liceu, o el metòdic Immanuel Kant passejant puntualíssim pels carrers de Köninsberg. La nova manera d’entendre les caminades és la del poeta anglès William Wordsworth, que feia els veus versos mormolant en veu alta mentre recorria els paisatges del Lake District, o, més tard, la de Friedrich Nietzsche, a qui va ser revelat l’etern retorn de tot a la muntanya suïssa de Sils-Maria. David Thoreau, potser l’escriptor que millor representa una determinada ànima nord-americana, apòstol de la desobediència civil, és l’autor d’un llibret que és com el manifest del marxaire romàntic: ‘Caminar’, que ara ens arriba en català, ben traduït i millor presentat per Marina Espasa.

Per a David Thoreau, que confessa que camina tres o quatre hores diàries, anar a peu vol dir sortir a l’encontre de la naturalesa salvatge de la qual l’home no s’hauria d’haver divorciat mai. Cal caminar per recuperar l’estat de naturalesa: el llibret ha estat sovint conegut amb un títol tan expressiu com mal de traduir: ‘The Wild’. És un text desordenat i de to abrandat, i com bé diu Marina Espasa hem d’imaginar com aquell home barbut i vehement el llegia davant un auditori corprès. És, també, un text insubstituïble per entendre una certa manera de veure la nova terra de promissió que és Amèrica: per a Thoreau, avançar cap a ponent no era tant escampar la civilització com recuperar la innocència. I s’ha de llegir amb llapis de subratllar, perquè està ple de frases com aquesta: "Tots portem un salvatge a dins, i potser hi ha un nom salvatge en alguna banda gravat per a nosaltres".

stats