13/04/2017

La dignitat i la paraula

3 min
La dignitat i la paraula

El 26 de novembre del 2009, abans que comencés tot, dotze diaris catalans van publicar un mateix editorial, titulat “La dignitat de Catalunya”. Val la pena rellegir-lo. Està molt ben escrit, ha resultat enormement lúcid i reflecteix com pensava una part molt important de la societat catalana poc abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006.

L’editorial preveia una dura sentència que comportaria la revisió dels pactes de la Transició, que negaria definitivament legítimes aspiracions (“el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures”) i que desacreditaria el Tribunal Constitucional (i, per tant, les institucions de l’estat espanyol) davant dels catalans. També preveia una enèrgica reacció de la societat si aquestes premonicions es feien realitat: “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”.

Per als autors, el nucli de la qüestió no era ni jurídic, ni econòmic, ni polític. El que consideraven amenaçada era la dignitat d’una societat: “Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”.

En aquests set anys i mig, la societat catalana ha articulat una resposta d’unes dimensions que pocs podien imaginar.

Ara bé, en aquest interval de temps, la dignitat dels catalans no només s’ha vist ferida per l’actitud dels representants de l’estat espanyol. Una altra ferida, molt més dolorosa, ha estat propiciada per representants d’un dels grans partits catalans d’aquell moment.

El juliol del 2012, tot just quatre mesos després de ser proclamat secretari general de CDC, Oriol Pujol era acusat de corrupció. La reacció de l’interessat i del partit va ser l’habitual, però dos anys després es veia obligat a dimitir i s’ha sabut que pactava amb la fiscalia la declaració de culpabilitat.

El juliol del 2013 la instrucció del desfalc del Palau de la Música establia un canal de finançament irregular des de Ferrovial a CDC passant pel Palau.

Finalment, el juliol del 2014, Jordi Pujol confessava públicament ser culpable d’evasió fiscal; al setembre, en seu parlamentària, escandalitzava qualsevol persona de bona fe col·locant-se per sobre de la moral pública, i poc més tard quedava clar que havia tancat els ulls a les activitats immorals d’una part de la seva família.

CDC no és ni era Catalunya, per descomptat, però Pujol ens representava a tots, i la “bona gent convergent” era una bona part de la bona gent catalana. De fet, els catalans havien votat CDC a la Generalitat en les eleccions del desembre del 2010.

Catalunya està ferida en la seva dignitat. Pels atacs exteriors i també per les traïcions interiors. Convé que no ho oblidem.

En resposta a la primera ferida, la Generalitat es disposa a organitzar un referèndum d’aquí cinc mesos. Es tracta d’un pas d’una transcendència enorme, perquè, molt probablement, la convocatòria només podrà tenir lloc transgredint la legalitat. Si, amb raó, es va poder dir que la sentència del Tribunal Constitucional trencava l’esperit dels pactes que van donar lloc a la Constitució, ara ens disposem a trencar les lleis que emanen d’una Constitució democràtica.

La convocatòria es farà en virtut d’una llei catalana, però les lleis rupturistes només acaben sent legals si la ruptura és un èxit. Ara bé, és molt improbable que el referèndum es pugui realitzar, perquè l’estat espanyol no permetrà un altre 9-N. Intenta que no es convoqui i, si es convoca, impedirà la seva realització. Té mitjans per fer-ho, i creu que necessita fer-ho.

El president de la Generalitat ha compromès la seva paraula a convocar-lo no més tard del mes de setembre. Fent-ho, ha assumit una enorme responsabilitat, no sols perquè es compromet a una acció que li pot comportar pena de presó sinó, sobretot, perquè compromet un poble, un poble ferit.

Les notícies que ens arriben sobre els prolegòmens del referèndum (la portada de l’ARA de dimarts se’n feia ressò) són inquietants. Hi ha dubtes que són raonables, però de vegades fa l’efecte que el Govern no sap si el que persegueix és la independència a curt termini o escenificar una impotència per posar en evidència l’estat espanyol. Això segon és perfectament acceptable sempre que no s’enganyi tercers fent-los creure una altra cosa. En la meva modèstia, faré el que les institucions catalanes em demanin, però prego que no se’m mobilitzi si no és per guanyar. Podrem assumir un president a la presó per una causa justa, però no podrem assumir un altre 6 d’octubre del 1934.

stats