24/03/2017

L’erroni retorn de Keynes

3 min

L’endemà de la Segona Guerra Mundial molts demòcrates estaven convençuts que el capitalisme podia funcionar molt malament (com demostrava la Gran Depressió dels anys 30), que això podia tenir conseqüències socials (atur, pobresa) i polítiques (feixisme, comunisme) devastadores, i que el comunisme podia funcionar força bé (com demostrava la ràpida industrialització de l’URSS i el seu èxit a la guerra). En conseqüència, els partits dominants, tant socialdemòcrates com conservadors, coincidien que l’economia havia de ser gestionada per evitar que el lliure mercat tornés a generar una catàstrofe.

Una conseqüència d’aquest consens van ser governs molt més intervencionistes i amb molts menys escrúpols a l’hora de gestionar directament empreses de tota mena, des de mines de carbó a la Gran Bretanya fins a bancs a França. Una altra conseqüència va ser la construcció de sistemes de sanitat públics i de lluita contra la pobresa en ambdós costats de l’Atlàntic. Però calia una justificació intel·lectual per a aquell activisme, i el keynesianisme la va proporcionar.

En vida, Keynes havia estat un economista molt popular. Adscrit al partit liberal, detestava el socialisme, però estava convençut que l’economia de mercat podia entrar en situacions de bloqueig en què la depressió es cronifiqués, que el govern podia resoldre-les a base d’inversions públiques i que era important que ho fes per salvar la democràcia liberal.

Els intel·lectuals i els polítics conservadors van trobar en aquestes idees la solució al conflicte entre el que creien (les bondats de l’economia de mercat) i el que estaven fent (intervenir-hi). Milton Friedman va escriure que, “en un cert sentit, tots som keynesians”, i Nixon va declarar: “Ara soc keynesià”. Keynes no hi va poder dir res perquè va morir poc després d’acabada la guerra. En canvi, per a l’esquerra de debò, el keynesianisme no era sinó un pedaç per allargar la vida del capitalisme.

A mesura que el record de la Gran Depressió es va anar allunyant, en els cercles intel·lectuals va tornar a rebrotar la fe en el lliure mercat, que només havien mantingut un grapat de puristes. Es van qüestionar els fonaments teòrics del keynesianisme i es va revisar el relat d’una Gran Depressió guarida gràcies a la intervenció de l’estat. A poc a poc, les universitats es van anar poblant d’economistes “monetaristes”, “neoliberals” i “nous clàssics”.

Als setanta ja començava a quedar clar que el nivell de vida al món soviètic era més baix que al món capitalista, i els xocs del petroli (1974 i 1979) van precipitar el canvi. La crisi, molt llarga, va desacreditar el keynesianisme, perquè va posar de manifest que l’economia gestionada també podia funcionar molt malament. Els nous conservadors es van fer antikeynesians: la bandera de Reagan i Thatcher va ser “l’estat no és la solució, l’estat és el problema”.

La dreta va trencar el consens de la postguerra amb un bagatge intel·lectual molt sòlid, i l’esquerra, sense referents propis, s’ha aferrat al keynesianisme, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa tenint en compte la trajectòria, la personalitat i els objectius de Keynes.

Malgrat que la crisi de 2007-2013 ha de ser atribuïda a la desregulació dels 80 i els 90, el relat que una part de l’esquerra repeteix és que la crisi de l’euro i del sud d’Europa és un “austericidi”: una conseqüència del fet que els rectors de la Unió Europea (Alemanya, el Bundesbank, etc.) persegueixen l’equilibri pressupostari en comptes dels dèficits que prescriu el keynesianisme.

Es tracta d’un error.

En primer lloc, d’un error intel·lectual. Que els mals del sud d’Europa es puguin solucionar a base d’acumular més i més deute és contrari al pensament de Keynes, que sempre es va oposar a solucions que comportessin reconeixements de deute més enllà del que es podia pagar en escenaris raonables. Les considerava receptes per al desastre.

En segon lloc, és un error de diagnòstic. El nostre atur no té gaire a veure amb l’austeritat: Montoro presenta com un èxit un dèficit públic del 4,3% del PIB, el mateix nivell que els de Roosevelt durant el New Deal, i des que va començar la crisi el deute públic ha passat de representar el 35% al 99% del PIB, un augment poc inferior al que va experimentar l’americà durant la Segona Guerra Mundial.

En tercer lloc, és un error pràctic. El que està en joc és el repartiment de la renda, i la clau rau en el model productiu (l’aposta per sectors basats en llocs de treball poc qualificats) i en les relacions laborals: l’arraconament dels convenis col·lectius sectorials a partir de la reforma del 2012 i la desintegració de les relacions laborals (subcontractació, uberització). En aquest context, fixar-se en la despesa pública o en els dèficits alemanys és equivocar-se de debat.

stats