23/06/2017

Ideologies i embolics

3 min
Ideologies i embolics

M’arriba el següent tuit de Rocío Martínez-Sampere: “Son las tres: izquierda-derecha / proteccionismo-apertura / reforma-ruptura. Hagan sus combinaciones”. La directora de la Fundación Felipe González sembla pensar que, en el panorama polític actual, aquestes serien les opcions significatives, les quals determinarien un total de vuit combinacions possibles si només considerem dues posicions en cada eix i vint-i-set si, a més, considerem en cada cas l’opció centre. Suposo que deu classificar el seu partit, el PSC, com a esquerra-obert-reformista, més proper a La República en Marxa de Macron (centre-obert-reformista) que a Podem (esquerra-proteccionista-rupturista).

Tinc poca simpatia per les dicotomies com aquestes, i quan en sento alguna em ve al cap la definició que Carrasco i Formiguera feia del seu partit: “No estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig, [...] allà on es troben la veritat, el dret i la justícia, allà ens trobem també nosaltres”.

Pot semblar que parlar de “veritat, justícia i dret” sigui una manera de fugir d’estudi, però com que Carrasco hauria estat assassinat pels anarquistes si no hagués estat afusellat per Franco, està fora de dubte que va portar les seves conviccions fins a les últimes conseqüències. En canvi, a mi em sembla que les dicotomies -fins i tot les dicotomies complexes com les que proposa Martínez-Sampere- només confonen.

Considerem dos dels dilemes polítics més importants que afrontem:

1. Salaris o renda immobiliària. Tant l’esquerra com la dreta espanyoles han potenciat el turisme alhora que han procurat contenir els salaris a base de reformes laborals. Aquesta política ha fet que els únics beneficiaris de l’explosió turística hagin estat els propietaris immobiliaris, que han vist revaloritzades les seves propietats, primer a la costa i ara també a Barcelona. En canvi, ni la renda per càpita en general ni els salaris en particular han pujat a les localitats turístiques per sobre del que ho han fet allà on el turisme no ha arribat. Els propietaris immobiliaris a les Balears s’han fet d’or gràcies al turisme, però allà la renda per càpita és més baixa que a Lleida i els assalariats s’enfronten a un cost de l’habitatge molt més alt.

És innegable que les propostes turístiques de Barcelona en Comú (moratòria hotelera, persecució dels apartaments turístics, contenció de la superfície dedicada a terrasses, retallada a la promoció) poden ser etiquetades com a “proteccionistes”, mentre que la resistència (Collboni) i l’oposició (PDECat, PPC) a aquestes propostes pot ser etiquetada com a “aperturista”. Ara bé, ¿quina importància té ser “proteccionista” o ser “aperturista” en el debat de debò, que és com distribuir la riquesa que deixa el turisme?

El desequilibri de la distribució de la renda en favor de la renda immobiliària no és un fenomen exclusivament nostre. Els economistes a qui ens preocupa la desigualtat estem alarmats perquè la distribució de la renda entre el treball i el capital (dos terços per al primer, un terç per al segon), que semblava estable des que hi ha estadístiques (Keynes va escriure que es tractava d’“un dels fets més sorprenents, però més ben establerts, de tots els fenòmens econòmics estadístics”), s’està desviant en favor del capital des de mitjans dels setanta. Ara bé, com ha posat de manifest un jove economista del MIT, aquest fenomen es deu exclusivament al fet que la retribució a la propietat immobiliària està guanyant terreny arreu.

En definitiva, l’empitjorament de la distribució de la renda a Occident és un problema polític de la màxima importància, i la seva faceta més important és el desequilibri en favor de la renda immobiliària. En aquesta qüestió, és fàcil saber on són “la veritat, la justícia i el dret”. En canvi, les dicotomies complexes que ens proposa Martínez Sampere només han servit perquè algunes socialdemocràcies europees, incloent-hi el PSC i el PSOE, volent ser “aperturistes” i “reformistes”, s’hagin fet un embolic que els ha portat a afavorir la renda immobiliària allà on han governat.

2. Salaris o ajuts socials. La globalització (en forma de deslocalitzacions i d’immigració) i el canvi tecnològic han reduït la retribució de molts llocs de treball, cosa que ha donat lloc al fenomen -que semblava erradicat per sempre- dels “treballadors pobres”. Fonamentalment hi ha tres maneres de combatre el fenomen: a) contenir la immigració i les importacions, b) obligar els patrons a retribuir més els treballadors i c) complementar els ingressos d’aquests treballadors a costa del contribuent. A mi em sembla clar que “la veritat, la justícia i el dret” no porten a carregar els neulers al contribuent, però em fa l’efecte que, també en aquest cas, les ganes de ser “aperturistes” i “reformistes” han extraviat molts partits d’esquerres i els han portat a afavorir aquesta opció.

stats