15/06/2017

L’espectacle dels obesos

2 min

La grassofòbia a la televisió perdura com a espectacle. Qualsevol gras que hi aparegui, ja sigui presentador o anònim, no trigarà a representar el seu paper només en funció dels quilos que pesa. A En forma en 70 días (Antena 3), Alberto Chicote duu a terme un pla de preparació física per aprimar-se. L’home ha passat d’esbroncar cuiners de restaurants infectes a Pesadilla en la cocina a presentar un programa sobre alimentació saludable i, finalment, a sotmetre’s a unes quantes sessions d’aprimament televisiu. Els obesos a la tele sempre acaben fent d’obesos i la seva lluita pública contra la bàscula és el que els assegura, durant un temps, la continuïtat. La grassofòbia generada pel mitjà potencia el culte al cos: veure com pateixen persones obeses, exhibir-les comprant-se roba, mostrar les seves inseguretats i desgràcies que justifiquen el pes i portar-les al límit per combatre les seves circumstàncies infon temors i estimula l’audiència a no voler caure en aquella situació. En certa manera s’incita a posar en pràctica alguna de les disciplines que mostren i, per tant, fer negoci.

El programa serveix de contenidor publicitari de llocs i productes relacionats amb la matèria. Centres d’estètica, consultoris mèdics especialitzats en dietes, fabricants de plantilles per fer esport, marques de roba i sabatilles de córrer, gimnasos i centres d’entrenament personal. Chicote, que ja s’ha convertit en un esclau més de la voràgine televisiva, fa el que convingui per mantenir-se dins del negoci. Se sotmet a programes esportius poc aptes per a una persona amb el seu nivell d’obesitat. Tot just començar, li ordenen fer una tanda d’abdominals que tenim la sensació que el cap li explotarà en qualsevol moment. En forma en 70 días compta també amb tres participants més que s’esforcen a aprimar-se i fer esport.

Especialistes en la matèria ja han alertat dels riscos que tenen els mètodes anunciats en el programa. I també adverteixen que els terminis que estableixen per als objectius són imprudents. Però tant hi fa: no es tracta de pedagogia saludable. Es tracta de fer espectacle amb gent grassa a canvi de retallar costos televisius gràcies a publicitar entrenadors, metges i productes de manera encoberta. Sempre acabes veient un rètol, un cartell, un aparador o el nom en un envàs o una samarreta. És, en certa manera, televisió aspiracional: arrossegar espectadors que volen perdre pes a utilitzar aquells mateixos serveis. Però en qüestions de dietes la tele no enganya. Veurem si el presentador és capaç de mantenir el pes que ha aconseguit en aquest programa. I, el més revelador, com això determinarà les seves futures aparicions televisives i l’assignació de nous projectes (o no).

stats