Francs, por i bogeria

Ah, Suïssa, famosa pels seus rellotges de cucut i la seva moneda forta. Altres nacions poden experimentar amb polítiques econòmiques radicals, però amb els suïssos no hi ha sorpreses. Fins que n’hi ha. Dijous el Banc Nacional Suís va deixar en estat de xoc el món financer amb un doble cop, abandonant simultàniament la seva política de fixació del franc suís amb l’euro, i rebaixant la taxa d’interès que paga per les reserves dels bancs a negatiu. Sí, un 0,75% negatiu. Les turbulències dels mercats estaven assegurades.

I hauríem de tenir un calfred de por, encara que no tinguem cap interès financer directe en el valor del franc. Els afanys monetaris de Suïssa il·lustren en miniatura la dificultat de lluitar contra el vòrtex deflacionari que està ofegant gran part de l’economia mundial. El que cal entendre és que totes les regles habituals de la política econòmica van canviar quan la crisi financera va colpejar el 2008. Vam entrar en un món de miralls, i encara no n’hem sortit. En molts casos les virtuts econòmiques es van convertir en vicis: la predisposició a estalviar va ser un fre a la inversió; la disciplina fiscal, un camí cap a l’estancament. I, en el cas dels suïssos, la seva reputació de tenir una banca segura i una moneda forta es va convertir en una gran responsabilitat.

La gestació

Va anar així: quan els grecs van entrar en la seva crisi del deute a finals del 2009, i altres països europeus es van trobar sota un estrès molt sever, el diner, buscant un lloc segur, va començar a marxar a Suïssa. Això, al seu torn, va disparar el preu del franc, amb efectes devastadors per a la competitivitat de la indústria suïssa, i va amenaçar de portar el país -que ja tenia una inflació molt baixa i uns tipus d’interès també molt baixos- a una deflació a l’estil japonès.

Així que els responsables de política monetària suïssos van engegar un esforç per afeblir la seva moneda. Poden pensar que devaluar la pròpia moneda és fàcil -¿no pots simplement imprimir més bitllets?-, però en el món postcrisi no és fàcil en absolut. Només imprimir moneda i donar-la als bancs no fa res; simplement es queda allà. Els suïssos van intentar una aproximació més directa, venent francs i comprant euros en el mercat de divises, un procés en el qual van adquirir una gran quantitat d’euros. Però ni això va servir.

Aleshores el 2011 el Banc Nacional Suís va intentar una tàctica psicològica. “L’actual sobrevaloració massiva del franc suís -va declarar- suposa una amenaça aguda per a l’economia suïssa, i comporta el risc d’un desenvolupament deflacionari”.

Després va anunciar que establiria un valor mínim de l’euro -1,2 francs- i que per enfortir aquest mínim estava “preparat per comprar divises en quantitats il·limitades”. El que el banc central esperava és que dibuixant aquesta línia a la sorra limitaria el nombre d’euros que realment hauria de comprar. I durant tres anys va funcionar. Però dijous els suïssos van rendir-se de sobte. No sabem exactament per què. Ningú que jo conegui es creu l’explicació oficial, que diu que és una resposta a la debilitat de l’euro. Però sembla probable que hi hagués una nova onada de diners buscant un refugi segur, i mantenint el franc massa car.

Si m’ho pregunten, diré que els suïssos van cometre un gran error. Però francament - franc-ament? - el destí de Suïssa no és un assumpte important. El que és important, en canvi, és la demostració de la dificultat de lluitar contra les forces deflacionàries que estan afligint gran part del món -no només Europa i el Japó, sinó que, molt probablement, la Xina també-. I mentre Amèrica ha seguit un bon camí durant els últims trimestres, seria estúpid assumir que hi som immunes.

El que això indica és que realment no hauries de permetre que la teva economia s’acosti a la deflació -hi pots caure, i aleshores és extremadament difícil sortir-ne-. Aquesta és una de les raons per les quals retallar la despesa pública en una economia deprimida és molt mala idea. No és només el cost immediat en la pèrdua de llocs de treball, sinó també el risc de quedar atrapat en una trampa deflacionària.

També és una raó per ser molt cautelós a l’hora d’augmentar les taxes d’interès quan tens baixa inflació, encara que no pensis que la deflació és imminent. Ara mateix la gent seriosa -la mateixa gent seriosa que va decidir, equivocadament, que el 2010 era l’any que havíem de pivotar dels llocs de treball als dèficits- sembla que ha arribat al consens que la Fed hauria de començar a apujar aviat els tipus. Però per què? No hi ha cap signe que la inflació s’hagi d’accelerar, amb les dades actuals, i els indicadors de mercat de la inflació esperada estan caient, i suggereixen que els inversors veuen un risc de deflació, encara que la Fed no. I jo comparteixo aquesta preocupació del mercat. Si la recuperació dels EUA es debilita, ja sigui per un contagi dels problemes en altres països o perquè els propis fonaments no són tan forts com pensem, la política monetària més contreta pot demostrar-se fàcilment un acte de bogeria absoluta.

Així que aprenguem del cas dels suïssos. Ells han sigut curosos; han mantingut una moneda forta durant generacions. I ara estan pagant-ne el preu.