La setmana passada, l’Ara va publicar una magnífica entrevista d’Antoni Bassas a Jeremy Rifkin, sociòleg, economista, assessor i activista nord-americà, entre moltes altres activitats, com la d’escriptor. La seva obra més coneguda és ‘La fi del treball’, encara que pot ser superada per ‘La tercera revolució industrial’, de la qual parla en l’entrevista, entre altres qüestions no menys interessants. El titular elegit per Bassas ja és impactant: “El sol i el vent no facturen. Aprofitar-los és, literalment, donar el poder al poble”. Rifkin, que ha assessorat Angela Merkel i el govern xinès, sosté que l’economia no pot créixer mentre el negoci estigui connectat a una infraestructura de la segona revolució industrial. “A la tercera revolució industrial fas més diners venent menys energia... cada fàbrica i oficina són una companyia energètica casolana”. Afirma que, a Alemanya, un terç de l’energia elèctrica ja prové de fonts renovables, o que “Dinamarca té un 42 per cent d’electricitat renovable, produïda per cooperatives de grangers, botiguers, associacions de veïns...”, gràcies a crèdits bancaris que auditaren les inversions per saber quanta electricitat generarien i els doblers que obtindrien en vendre-la a la xarxa. Les quatre companyies tradicionals ja només facturen un 7 per cent de la nova energia.
Aquesta potser és la mare de totes les batalles: la resistència numantina de les companyies elèctriques, petrolieres i nuclears a abandonar l’època de la segona revolució industrial. Financen campanyes per negar l’escalfament global i incrementen les extraccions per abaratir els preus del petroli per poder competir amb les fonts renovables, cada vegada més barates i eficients. No han dubtat a promoure guerres a l’Iraq, Líbia, Síria... per poder mantenir el control del mercat del petroli. En el cas de l’Estat espanyol, gràcies a les portes giratòries, han aconseguit que, primer el PSOE i després el PP, declarassin la guerra a l’energia solar. Encara que l’exministre Soria fou el més descarat a promoure la normativa que, literalment, posa un impost al sol per fer inviable l’autoconsum d’energia fotovoltaica.
I si aquesta és la mare de totes les batalles, dins la merdera de corrupció en què s’ha convertit Espanya, el sistema energètic és la gran corrupció, gràcies a un sistema tarifari opac, manipulat per les grans companyies, que, a la pràctica, actuen en règim de monopoli. Però, encara pitjor que la gran estafa que suposen les tarifes elèctriques, és la llosa que aquestes companyies han posat sobre el sistema econòmic que impedeix el desenvolupament de les noves fonts d’energia. Només cal imaginar els sobrecostos descomunals que ha de suportar el nostre sistema productiu per mor de la dependència d’una energia cara, quan podria ser gratuïta; o els llocs de feina que es deixen de crear en el sector de les energies renovables, en un dels països que té més potencial en aquest camp de tota la Unió Europea; o el dèficit públic que provoca la dependència del petroli en un Estat que podria ser capdavanter en energies renovables i qui sap si exportador d’energia; o el terrible mal que provoca al medi ambient l’escalfament global, o les malalties que provoca la contaminació i el seu impacte sobre els costos de la sanitat pública...
Rifkin ens fa sentir enveja quan ens parla dels països del nord d’Europa. I quin futur més esperançador ens mostra, si ens poguéssim desfer de governants fanàtics o corruptes o ignorants, que posen imposts a l’energia solar i que no permeten que els particulars venguin a la xarxa els excedents d’electricitat que el seu sistema pot produir en un moment donat. Ben aviat, aquests emperons hauran de desaparèixer a l’Estat espanyol. Així i tot, avui l’energia solar ja és més competitiva que la produïda amb combustibles fòssils. És una dada que hauria de tenir en compte el Govern de les Illes Balears, ara que tant es parla d’avançar cap un model econòmic més sostenible. Per què no aposta decididament per sortir a camí de la tercera revolució industrial que ens anuncia Rifkin? Per què no fa de la transició cap a les energies renovables una estratègia de creixement econòmic? Per què no ens preparam per ser com Dinamarca, tot d’una que la normativa estatal deixi de ser tan restrictiva? Tots: famílies, empreses, edificis públics, convertits en productors d’energia, neta i gratuïta, fet que suposaria una font d’ingressos complementària. Per què no fer realitat aquest somni en unes illes de la Mediterrània si comença a ser possible als països freds del nord d'Europa.
