El cos d’un déu sacrificat

No he estat gens amant de l’ornamentació barroca i durant anys he maleït la profanació que significa la presència de molts altars barrocs alterant el meravellós interior de les catedrals gòtiques. Es comprendrà, en conseqüència, que no admiri les figures recargolades del Crist del dolor i que, en canvi, pugui admirar les serenes representacions del messies cristià en el seu sacrifici final. Veure, per exemple, l’inigualable Crist pèl-roig de Giotto, a la Crucifixió de Santa Maria Novella, ens pot consolar de l’exèrcit de crucificats tenebristes que hem hagut de suportar al llarg de les nostres vides.

Malgrat no ser cristià tinc feblesa per la figura de Crist. M’agrada el seu misteri, el seu deliri, el seu odi a la hipocresia, la seva capacitat de sorprendre. Però al llarg dels anys l’he anat adaptant segons els meus gustos i necessitats d’acord amb les possibilitats que m’oferia l’art, el nostre missatger al món de la imaginació. Em complau la solitud fosca i clàssica del Crist de Velázquez, la bellesa femenina del de Botticelli, la dura humanitat del de Mantegna, la desolació rebel del de Miquel Àngel. Entre els moderns, em crida l’atenció la força dels de Gauguin i la brutalitat carnissera dels de Bacon. No obstant això, si hagués de tornar a la fe cristiana ho faria acompanyat de les crucifixions anònimes de certes esglésies de l’est d’Europa.

Però si hagués d’escollir la crucifixió més terrible, aquella que et deixa sense alè i sense sortida, elegiria sens dubte el Retaule d’Isenheim de Matthias Grünewald. És difícil trobar el més mínim indici de consol en aquest cos retorçat presidit per les dues grans mans crispades i clavades a la creu. I, malgrat això, és la mateixa monstruositat de la figura la que causa un estrany efecte a l’espectador: allunyats els bons somnis, allunyades les faules, queda el malson de veure un monstre reflectit al mirall. I potser el profund misteri és reconèixer la divinitat del monstre.