TEATRE
Misc 20/05/2017

De rancúnies i secrets domèstics

'Cúbit' és la resposta a un qüestionament personal sobre de quina manera i des de quin lloc construïm la memòria

i
Santi Fondevila
2 min
Anna Azcona i S. Torrecilla.

Barcelona‘Cúbit’ ESPAI LLIURE 18 DE MAIG

És ben sabut que la memòria és una fèrtil creadora de ficció, fins i tot quan no hi ha cap voluntat de manipular el passat. I és ben cert que la interpretació d’un fet o d’una situació depèn tant de la persona que observa com del lloc des d’on ho fa, fet que queda clar en els testimonis de les causes penals. Alguna cosa d’això hi ha en la nova obra de Josep Maria Miró amb La Ruta 40, Cúbit, que es pot veure a l’Espai Lliure fins al 28 de maig. Ell mateix diu en el programa de mà que l’obra és la resposta a un qüestionament personal sobre de quina manera i des de quin lloc construïm la memòria.

I en aquest cas es tracta de reconstruir uns fets passats ja fa anys a la casa de la mare viuda, la Paula, a la qual retornen per passar un cap de setmana els dos fills, el Lluc i el Bernat. La sorpresa que els espera és la presència de l’Oriol, un company d’escola amb el qual no tenien bona relació i fill d’un antic amic dels pares que va morir en una accident, sembla ser. Curiosament, l’Oriol s’ha instal·lat a casa la mare per ajudar-la a recollir materials per elaborar un llibre commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’una fundació engegada pels pares.

L’obra té una brillant arrencada amb l’arribada del Lluc, un dissenyador en hores baixes de caràcter fort i molt inquisitiu del qual més endavant descobrim uns trets propers als inquietants personatges de les pel·lícules de Michael Haneke. Ell és el millor personatge de l’obra i el motor d’una intriga que a poc a poc va minvant en interès fins a un final descafeïnat i que, a la fi, ens parla d’una memòria domèstica, que no col·lectiva, forjada en qüestions amagades o en males interpretacions d’allò que semblava obvi.

El millor de la funció és la posada en escena pel que fa al ritme i a les solucions escèniques i una notable direcció d’actors en la qual prima la fredor i el desencís d’una família disgregada. Destaca sobretot la inquietant mirada amb què David Menéndez vesteix la rancúnia del Lluc i la falsa placidesa d’Anna Azcona, una mare que possiblement sap moltes més coses de les que explica.

stats