04/06/2017

Amable Carles

2 min

Poca cosa, o res, es pot afegir. Si de cas potser alguna anècdota personal relacionada amb l’humor, aquell humor ocurrent i ben parit que definia en Carles Capdevila perquè es notava que li sortia de dins, sense ni una mica d’impostació. Una vegada que ell era a Mallorca em vaig oferir a dur-lo a l’aeroport, per agafar el vol de tornada a Barcelona. Era l’estiu, feia una calor inhumana, i a banda de la previsible ebullició interna causada per la sobreexposició solar, quan vam entrar dins el meu atrotinat cotxe ens el vam trobar pres per una invasió de formigues. Formigues d’aquestes petitones, molt mediterrànies i molt nostrades, fent vivaces corredisses pel tauler, per la guantera, pel volant, per les portes i pertot arreu. Jo volia morir-me, i en Carles va i diu: “Si és una manera de dir-me que t’apugi el preu dels articles, és un bon intent però no cola”. Vam arribar a l’aeroport fent acudits dolents sobre formigues i articulistes i morint-nos de riure. Una altra vegada érem a la redacció, i entre uns quants comentàvem no sé què d’un article meu. I ell: “No, si als articles del Sebastià sempre hi ha idees; una altra cosa és que siguin bones”. Rialles, una altra vegada.

Dels col·laboradors habituals del diari segurament vaig ser un dels que hi van tenir menys tracte personal, però no ho dic per lamentar-ho, sinó per remarcar que no em va caldre més per sentir-lo sempre a prop i a favor, i espero que ell a mi també. De les estones que vaig passar amb en Carles no en recordo cap que no acabés amb somriures o directament amb rialles, fins i tot (o sobretot) quan les coses varen anar mal dades. A l’optimisme i l’entusiasme que transmetia per la feina hi afegia aquest sentit de l’humor, sardònic i alhora alegre, que era una manera molt oportuna i sana d’evitar la temptació de donar-se massa importància. Això s’ha d’entendre: no que la feina no fos important, que ho era i a posta hi aplicava tant d’esforç i tanta exigència, sinó que, justament per treballar bé, calia sobretot prescindir de tota infatuació, de qualsevol forma d’ensuperbiment o de vanitat.

Així ho feia el seu pare, fuster, de qui en Carles havia après tot el que li calia saber sobre el que ara en diem “ètica del treball”, i per això l’evoca en alguns dels seus millors articles. El referent d’aquell que fa la seva feina de la millor manera que és capaç de fer-la perquè senzillament no se li acudeix que n’hi hagi una altra. L’exemple d’un home honest. Per fer una feina, la que sigui, no cal una altra cosa. Algú dirà que això són cançonetes o cursilades, però segurament serà algú a qui encara li falta aprendre alguna cosa més que als altres o que directament pertany a la categoria dels imbècils, amb els quals el mateix Carles ja va observar que no val la pena perdre-hi el temps.

Ell, en Carles, va ser en canvi molt amable: no tan sols en el sentit que dedicava atenció i cortesia als altres, sinó en el sentit originari de la paraula. Amable: digne de ser estimat. Gràcies per tot, Carles. No se m’acut dir res més.

stats