No era un 'órdago'
El nacionalisme espanyol del PP i del PSOE ha persistit durant anys en el plantejament erroni de contemplar el Procés com un farol polític, una forma de pressió per aconseguir millores de finançament i d’autogovern, més peix al cove en definitiva. Ja el president Montilla els va avisar del que ell anomenava desafecció, però van optar per minimitzar-la i per sotmetre l’Estatut al dictamen del TC, allò que Guerra va immortalitzar verbalment com a cepillao. Després van venir les mobilitzacions massives de la ciutadania catalana (que per descomptat varen ignorar i menystenir per complet), el gir sobiranista de Mas, el 9-N, la creació de Junts pel Sí, la puixança de la CUP, el 27-S i l’arribada a la presidència de Puigdemont “en circumstàncies excepcionals per tirar endavant una legislatura excepcional”. PP i PSOE, concentrats o perduts (com es prefereixi) en els seus propis conflictes polítics, van assistir als esdeveniments a Catalunya des de la mateixa posició: es tractava d’un órdago, com no es cansava de repetir la premsa afí (una paraula del mus, joc de cartes molt estimat per Rajoy, per cert). Un órdago, en català un vaitot: tant se val, una jugada a tot o res, sovint tramposa i més animada pel propòsit d’arronsar el contrari que no per una possibilitat plausible de guanyar la partida. De manera que es van mantenir en la mateixa actitud: ni cas, o un cas relatiu o indolent, consistent en un altre joc molt vell, el del bastó i la pastanaga. El bastó: judicialització a ultrança de la política, i tota la porqueria policial, judicial i política de l’operació Catalunya. La pastanaga: gestos vagament conciliadors com l’ operació diàleg (consistent a fer passejar Soraya Sáenz de Santamaría per Catalunya amb una certa freqüència i col·locar un venedor de potingues per fer créixer el cabell com Enric Millo com a delegat del govern) i, atenció, la fastuosa pluja de milions anunciada per Rajoy en persona a finals de març (4.200 milions fins a l’any 2020, “viables i verificables”), desinflada sense remei la setmana següent amb la presentació dels pressupostos per part del ministre Montoro, el de l’amnistia fraudulenta. Amb això sincerament estaven convençuts que n’hi havia d’haver prou.
Ara hi ha data i pregunta i comencen a veure que potser han pecat de miops i que el desafío secesionista no era cap bravata sinó que anava de debò. No només PP i PSOE (de Cs no en parlem perquè prou feina tenen a apuntalar la corrupció del PP): també sectors rellevants de la societat catalana, pertanyents o vinculats sobretot a elits financeres, empresarials i/o mediàtiques, comencen ara a prendre consciència de la realitat, i empassen saliva i fan trucades i visites als despatxos del Govern. És interessant veure si faran un esforç més i arribaran a comprendre, els uns i els altres, que el Procés sempre ha anat de veres perquè l’ha fet la gent, els ciutadans. Els mateixos que ells sempre han estat convençuts que no eren més que carn de canó fàcilment controlable i manipulable.
