06/06/2017

El Dalai-lama i la mare superiora

2 min

Com a la família Trapp, a cals Pujol Ferrusola ningú queda sense fer el seu solo, i ahir va ser el fill petit del clan, Oleguer, el que va comparèixer davant dels micros de RAC1 per entonar un do major. Ho va negar tot, naturalment, i va atribuir les acusacions que pesen damunt la seva família (ell mateix està investigat per blanqueig de diners) a un complot de l’Estat per motius polítics. Ataquen els Pujol per perjudicar el Procés, i a posta s’acarnissen particularment amb son pare, Jordi Pujol, a qui Espanya dona el mateix tracte, segons Oleguer, que la Xina al Dalai-lama. Aquí no ens estem de res. No ens esperàvem que a casa de Marta Ferrusola (que, com ara se’ns ha confirmat, era Catalunya sencera) s’hi haguessin infiltrat referents impius com el budisme, però per alguna cosa Oleguer és el petit i té fama de hipster.

En qualsevol cas, la comparació entre el president que més anys ha estat a la Generalitat i el Dalai-lama, a més d’inexacta i desafortunada, és indecent. Jordi Pujol, com es corrobora cada dia amb més claredat, ha estat un dels principals dirigents del sistema polític que ha controlat el poder a Catalunya i a Espanya de l’any 1978 ençà. Un sistema que, mentre desenvolupava la Transició cap a un estat més o menys de dret, també desplegava amb totes les conseqüències un veritable estat de la corrupció, en què el robatori a l’engròs de les arques públiques i el mercadeig a costa de l’interès general, així com la mentida, la prevaricació i l’encobriment, han estat pilars tan fonamentals i intocables com la mateixa Constitució. Tenien la coartada perfecta: consolidar la democràcia, el progrés i la modernitat al país. I, mentrestant, a canvi (la paga que ells mateixos es concedien), arreplegaven tot el que podien, mentre somreien ells amb ells amb la complicitat dels lladres. El dia que sapiguem que el Dalai-lama forma part d’una farsa d’aquesta envergadura acceptarem les comparacions que a Oleguer Pujol li plaguin. Però mentre això no passi, per un mínim sentit de la decència i per evitar-nos novament la sensació de ser insultats, és millor no obrir tant la boca.

En tot cas, el paral·lelisme resulta revelador, perquè el Dalai-lama no tan sols és un líder polític sinó també espiritual, que es veu que és el paper que Jordi Pujol i tota la seva família concedeixen encara a la figura de l’expresident. Entre això i els missals de la mare superiora, deu ser que el regne d’aquesta gent no és d’eixe món. Com tampoc ho deu ser gaire el de Germà Gordó, producte genuí del pujolisme i de la Convergència més irredempta, que du a terme una dimissió per fascicles amb la mateixa consternació que Lola Flores va descobrir que ella també havia de pagar impostos.

El més interessant d’aquesta mena d’episodis és que, efectivament, segons certs manuals de teoria del politiqueig, tot això hauria d’estar passant una factura severa al Procés. Però, per a desesperació dels seguidors d’aquests manuals, no és així. Senyal que han errat de dalt a baix l’anàlisi del fenomen.

stats