31/05/2017

“Mariano, sé fuerte”

2 min

Com que les desgràcies mai venen soles, el mateix dia que l’Audiència Nacional li confirma a Mariano Rajoy que vol que faci la seva declaració davant de la justícia sobre el cas Gürtel en cos i ànima i no en forma d’ectoplasma catòdic, també surt a la llum que el fiscal en cap d’Anticorrupció, Manuel Moix, és posseïdor, juntament amb els seus germans, d’una societat a Panamà heretada del seu senyor pare. És al seu difunt progenitor, justament, a qui Moix li pregunta pel tema. “Això haurien de preguntar-ho al meu pare” és la resposta que repeteix cada vegada que ensopega amb un periodista. També afegeix que la societat no es va dissoldre perquè un dels seus germans no podia fer front a la despesa que comporta aquest tràmit, i que segons Moix ascendeix a uns 90.000 euros, tot i que la normativa n’estipula 450. La casa madrilenya on vivien els pares de Moix, i que constitueix l’únic patrimoni de la societat, la tenen Moix i els seus germans en venda i en demanen mig milió.

Un fiscal d’Anticorrupció amb una societat a Panamà i un president del govern citat com a testimoni d’un cas de corrupció que afecta fins a les entranyes el finançament del seu partit, també presidit per ell. Potser encara és necessari insistir que són motius més que sobrats, en qualsevol democràcia consolidada, perquè els dos personatges presentin immediatament la dimissió o, en el cas impensable de no fer-ho, siguin apartats dels seus càrrecs amb el màxim oprobi. Bergants del calibre de Moix i Rajoy són només imaginables com a reietons de la més bananera de les repúbliques tercermundistes, i encara en aquest context semblarien grotescos. La imatge que ofereixen sobre el funcionament dels poders polític i judicial a Espanya, això sí, és útil per comprendre fins a quin punt és encertada l’expressió “trama criminal” que va utilitzar el periodista Ernesto Ekaizer en la seva compareixença a la comissió del Parlament sobre l’operació Catalunya, una altra de les obres magnes del govern del PP. De fet, l’adjectiu criminal està començant a associar-se de forma habitual al principal partit polític d’Espanya i a les seves activitats, i no només en l’opinió publicada, sinó en textos com ara informes policials o interlocutòries judicials.

El problema, com l’herència de Moix, ve de fa temps. El PP s’ha avesat a fer servir la mentida descarada (la postveritat) com a instrument fonamental de la seva acció política, i es va graduar amb nota en la disciplina de la mentida massiva amb l’11-M i els anys d’invenció de veritats alternatives sobre la seva autoria. Després d’això, ja tot els va semblar possible: la mentida no tan sols restava impune, sinó que acabava sent premiada, amb vots i amb diners. Rajoy ja hi era (sempre hi ha estat) i en sap molt, de tot això. De com l’hàbit de mentir condueix a la prepotència d’imposar al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció un defraudador amb una societat panamenya. Segur que estarà encantat, com diu ell mateix, d’explicar-ho en persona davant de la justícia.

stats