Banderes, tavernes, mitologia
Demà al migdia, a l’egrègia llibreria Món de Llibres de Manacor, hi serem uns quants per festejar tres llibres recents que són bons exemples del moment feliç que viu la poesia en llengua catalana: tenint en compte que la poesia no interessa a ningú i que tampoc ningú ja no parla ni entén el català, és cosa de veure la potència i la vitalitat que arriben a agafar aquestes dues nul·litats quan s’ajunten. En són bona mostra Manel Marí, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló, que han publicat, respectivament, Tavernàries, Mitologia i Banderes dins la mar.
Manel Marí, un poeta tan perifèric que és eivissenc però s’ha fet valencià, proposa a Tavernàries un viatge no ben bé iniciàtic però sí tot revelador, per la vasta tradició de la poesia èbria, etílica, intoxicada o beguda, tavernària en definitiva, des de les cançons dels goliards fins a les de Tom Waits passant per Abu Nuwas, Villon, Ginsberg, Vinyoli i un etcètera inacabable que en el trobar clus i el trobar lleu de Manel Marí obté un nou punt de referència en el trànsit a través de les portes de la percepció, com ho anomenava Blake. Baudelaire, pel seu costat, exhortava els lectors a embriagar-se, de virtut, de vi o de poesia, i en aquest últim supòsit, Tavernàries és el llibre ideal per aconseguir-ho.
Tot i que hi ha qui no té necessitat de recórrer a cap substància per veure-hi més enllà, com succeeix amb la mirada lúcida i alhora transcendent que es desprèn dels poemes de Mitologia de Pere Joan Martorell, un dels autors a qui escauen amb més mereixement els massa soferts qualificatius de singular o personal. Com diu el mestre Màrius Sampere, un dels referents del poeta de Lloseta, Pere Joan Martorell és “la magnífica veu de l’antisilenci”, el qui no calla, el qui afirma la seva veritat pesi a qui pesi. “Arrisca molt i no amaga el joc; ans al contrari, el proclama!”, es va exclamar en llegir Martorell el gran Bartomeu Fiol, i certament Mitologia és poesia valenta i honesta que fa bandera (amb plena justícia) d’aquestes qualitats i les espera dels seus lectors.
Un altre repte, i tampoc gens petit, és el que planteja Josep Lluís Aguiló amb Banderes dins la mar, un llibre que també s’adhereix a una tradició immemorial, en aquest cas la de l’illa i la seva presència central en l’imaginari humà universal. Des de l’Ítaca d’Ulisses fins a la Mallorca dels guiris i la corrupció, amb poemes memorables d’amor i altres desastres tractats amb l’elegància, la imaginació i l’humor que són marca de la casa, Aguiló torna després d’un silenci de vuit anys amb una edició de luxe a càrrec de l’editorial Visor, que inclou una magnífica versió en castellà dels poemes a càrrec de Francisco J. Díaz de Castro. Aguiló ens demostra que mai acabarem de recórrer una illa, perquè cada illa conté tots els secrets de la mar.
Tres llibres excel·lents, sens dubte. I si algú em fa notar que els autors són amics meus, li respondré que això m’honora, i que per molts anys puguem fer semblants obres amb els mateixos manobres.
