23/05/2017

Les lliçons de Pedro Sánchez

2 min

Pedro Sánchez va ser políticament assassinat com a titella espatllat del sistema polític espanyol del 78 (secció felipisme) i ha ressuscitat nou mesos més tard com a líder heroic de la resistència contra aquest mateix sistema. El fet és tan insòlit que es presta a tota mena de lectures simbòliques, i permet al mateix Pedro Sánchez recórrer amb justícia a algunes frases d’aquelles que acostumen a sortir a les recopilacions de cites famoses, però que ara escauen a la seva persona i circumstància: “Els rumors sobre la meva mort han estat bastant exagerats”, per exemple, que diuen que va etzibar Mark Twain als assistents a una reunió social on no es comptava en absolut amb la seva presència. O també pot recitar, adreçant-se a la gestora del partit, a Felipe González i a la mateixa Susana Díaz, allò de “Los muertos que vos matáis gozan de buena salud”, que se sol atribuir a Zorrilla, sembla que equivocadament.

Sigui com vulgui, hi ha un parell de lliçons que (al marge de les òbvies conseqüències dins la família socialista) es poden treure del cas extraordinari de Pedro Sánchez, i que crec que són valuoses. La primera és que el que comença a mostrar símptomes evidents de descomposició molt avançada és el mencionat sistema polític espanyol del 78: quan tot aquest sistema antany totpoderós (però quan dic tot vull dir tot: PSOE, PP, entorn mediàtic dels dos partits i empresariat confluent i concomitant) es posa d’acord a destrossar la trajectòria política d’un sol individu, i no tan sols no ho aconsegueix sinó que l’individu surt enormement reforçat de l’atac, és que el sistema clarament falla com una escopeta de fira. Els tres grans artífexs de la Transició han viscut prou per contemplar el seu propi naufragi: el rei Joan Carles, abdicat i semioblidat; Jordi Pujol, investigat per la justícia i exposat a la vergonya pública de puny i lletra de la mare superiora de la seva pròpia congregació, i ara Felipe Dios González, vençut i burlat per un secretariet general de qui ell mateix havia ordenat el linxament polític, que es va produir en directe davant de les càmeres el dia 1 d’octubre ni més ni menys que a la seu de Ferraz. El temps d’aquests pròcers s’ha acabat, les misèries surten a la llum i tot el seu llegat polític, que fins fa poc semblava perenne i immutable, trontolla i s’esquerda de manera alarmant. Diguin-ne vella política, si volen.

Això porta a la segona lliçó important, que és la refutació de la visió a curt termini dins la qual viu instal·lada la política. Per molt que es parli de relat, la política s’acaba fent a cop de declaració, de titular, de tuit, d’estímuls i de respostes cada vegada més bàsics i immediats. Avui marquem un gol, demà ens xiulen una falta i demà passat qui sap on serem. S’oblida volgudament que hi ha coses, generalment les importants, que requereixen temps i una visió més àmplia. Per exemple, que un home i un equip s’aguantin drets durant nou mesos davant d’un temporal d’ignomínia. Encara pot passar, i aleshores tot són escarafalls i crits de sorpresa.

stats