14/06/2017

Ábalos, ha nascut una estrella

2 min

Fora de Madrid, València és la ciutat d’on sorgeixen els madrilenys més tòpics i més pròxims a l’original. Diré d’entrada que per descomptat no em referesc a la ciutadania de Madrid en el seu conjunt, sinó a un tipus característic dins certs ambients polítics i periodístics i que té el seu lloc d’origen a la capital d’Espanya, des d’on ha estat exportat cap a altres latituds amb més o menys fortuna. València (insistesc: la ciutat, no el País Valencià) genera de forma habitual personatges públics que imiten a la perfecció, i en ocasions fins i tot superen, el seu referent madrileny. A les Balears, concretament a Palma, també en tenim, però potser no tants (l’expresident José Ramón Bauzá en seria l’exemple més conegut). A Catalunya també n’hi ha, però amb el senyor García Albiol els ha sortit un model tan defectuós i tan estrident que tots els altres l’eviten.

El madrileny valencianitzat (o el valencià madrilenyitzat) generalment és del PP, però no sempre. N’hi ha que es declaren progressistes, de carnet socialista i amb passat comunista, com és el cas de José Luis Ábalos, que ahir va tenir el seu dia de lluïment com a portaveu provisional del PSOE al Congrés, en les seves rèpliques i contrarèpliques a la moció de censura. Ábalos es va revelar com un termòmetre útil per prendre la temperatura d’un altre tipus, bastant estès, d’esquerranós hispànic. Per exemple, li va retreure a Pablo Iglesias que, amb la seva moció, l’únic que aconseguia Podem era que Rajoy i el PP en sortissin reforçats. És possible, però diríem que allò que va reforçar de debò Rajoy va ser que el PSOE el tornés a investir president, en una jugada política que només s’explica des d’una defensa desesperada d’uns interessos de casta.

Antic perseguidor d’utopies reconvertit al possibilisme, Ábalos (en un to aspre i com de tornada de tot, arrepenjant-se de tant en tant a la tribuna d’oradors com si es disposés a demanar a la presidència que li serveixin una ració de gambes) predica la necessitat d’obrir-se a l’entesa amb els que no pensen igual, i ho fa per justificar la necessitat d’entendre’s, arribat el cas, amb una formació com Cs, que ell defineix com a “no d’esquerres”. En canvi, amb qui considera inconcebible Ábalos cap mena no ja d’entesa, sinó de simple intent de diàleg, és amb els independentistes catalans, perquè no hi ha diàleg possible amb qui va contra la Constitució i perquè “no hi ha democràcia sense llei”, uns arguments tan innovadors i tan progressistes que fan venir vertigen.

Ábalos és, doncs, un altre producte genuí d’una certa tradició de política madrilenya (feta a València), i, com a tal, apte per fer carrera a l’ídem de San Jerónimo. Ara ha brillat com a portaveu provisional, però l’esperen destins més alts, perquè Pedro Sánchez l’ha escollit com a secretari d’organització del PSOE, com aquell qui diu la seva mà dreta. En sentirem a parlar, doncs. De moment, és una resposta ben clara i concloent per a qui es preguntava què havia après exactament Sánchez sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya.

stats