12/06/2017

La democràcia no és (només) la llei

2 min

En el decurs de l’entrevista de Vicent Sanchis a Puigdemont i Junqueras (una entrevista excel·lent, val a dir-ho, feta amb rigor i claredat, i amb preguntes pensades per servir els ciutadans i no els polítics; el que ha de fer una televisió pública), el president de la Generalitat va establir un paral·lelisme entre la situació de Catalunya respecte de l’estat espanyol i l’evolució dels drets dels homosexuals, o de la comunitat LGTBI. Va recordar que, fa tot just quaranta anys, totes aquestes persones eren considerades malaltes i criminals, i no només perquè hi hagués una opinió popular molt estesa en aquest sentit, sinó perquè era així com les definia la llei, la legalitat vigent.

Els catalans (i tots els espanyols que ho vulguin) només hem de viatjar amb la memòria una quarantena d’anys enrere per comprovar que aquesta consigna que no es cansen de repetir els contraris a la celebració del referèndum, segons la qual la democràcia consisteix en l’acompliment de la llei, no tan sols és falsa sinó que, a més, contravé l’esperit mateix de la democràcia, la qual, al llarg de la seva història, demostra exactament el contrari. En l’etapa anterior, la legalitat establerta pel govern no només condemnava els gais com a criminals i malalts sinó que discriminava les dones fins al punt que no podien obrir un compte corrent, viatjar ni realitzar transaccions comercials sense l’autorització i la tutela del marit, i, en cas que no en tinguessin, del pare, d’un germà o d’un mascle que respongués per elles. I també existia, per llei, la pena de mort, que s’aplicava d’acord amb unes sentències legalíssimes signades pel consell de ministres, del qual va formar part (per cert) un home anomenat Manuel Fraga, que va morir com a president d’honor del PP i rebent encara més honors -d’estat- com a pare de la Constitució, cosa que per si mateixa ja diu molt sobre el PP, sobre l’Estat i sobre la Constitució.

La llei i el seu compliment són imprescindibles en l’estat de dret, certament, però la llei mai no és inefable i abstracta, sinó que és contingent i sorgeix com a resposta a realitats concretes, que sempre la precedeixen, i mai a l’inrevés. A Austràlia hi ha legislació sobre els cangurs, espero que s’entengui el sentit de l’exemple. La Constitució espanyola estableix el principi de la indissoluble unitat d’Espanya com a reacció a tot un seguit de pèrdues traumàtiques de territori nacional, però la realitat actual és que existeix una nació dins Espanya que reclama sotmetre aquest principi a votació en referèndum. Si a Espanya mai ningú “s’hagués saltat la llei”, per fer servir la frase predilecta dels unionistes, Adolfo Suárez (a qui ara diuen que veneren) no hauria legalitzat mai el Partit Comunista, ni hauria deixat que Tarradellas tornés de l’exili, ni hauria lligat els acords de la Transició: res de res, perquè tot això es va haver de fer saltant-se la legalitat vigent, amb la qual, per cert, Suárez també havia estat ministre. I és que la història dona moltes voltes, i de vegades fins i tot progressa.

stats