17/03/2017

Bartu i el final d’una era

2 min

El principal error dels que diuen que vivim un temps d’agitació que divideix famílies -a part de la idea exòtica que la unió és l’estat natural de les famílies- rau en la tesi que la confrontació s’esdevé entre parents que tenen punts de vista oposats sobre el procés, respecte de Trump o a propòsit dels tipus d’interès. Fals. Del tot. Els dinars familiars són un generador de disputes sobre foteses, com ara si allà on han posat un bar hipster hi havia una merceria o la botiga de llegums (que sembla mentida que no te’n recordis, mira que ets tossut). I en el cas que s’arribi a la política, normalment cap al final del segon plat, la discussió serà probablement entre membres de la família que pensen igual. I no serà per un sí o per un no, sinó per un quan: si hi ha una cosa que genera malentesos entre persones que volen el mateix és -com en el sexe- el ritme.

El ritme ho és tot i cadascú té el seu. El “tenim pressa” és diferent per a cadascú. Per això en una taula de gent que vol que canviïn les coses -les coses en general, moltes coses, quasi totes excepte el color de l’aigua del mar a Formentera- n’hi ha que troben que tot va molt a poc a poc i d’altres que pensen que el ritme és vertiginós. Entre els impacients, n’hi ha que volen tirar la tovallola i d’altres de disposats a fer el que calgui. I, entre els que veuen canvis, n’hi ha d’espantats i d’altres d’esperançats. Sigui com sigui tots estan sotmesos a uns fets. I els fets indiquen que res és com fa vint anys però que encara hi ha una resistència sistèmica al canvi.

El sistema té anticossos per defensar-se de l’amenaça del canvi. Això fa que puguem veure una infanta jutjada i un exvicepresident i exbanquer condemnats i, alhora, la fiscalia i la judicatura fent esforços per ajudar-los amb garanties constitucionals que existeixen per a tothom però que no s’apliquen amb el mateix desfici a segons qui. Els anticossos són tan forts que fins i tot persones de passat contestatari com Cristina Almeida posen el seu coneixement del dret al servei de la defensa tuitaire de la llibertat provisional per a Iñaki Urdangarin, un home amb recursos i contactes a mig món que viu a l’estranger però que representa que no fugirà.

L’espectador impacient perd encara més la paciència quan veu això o l’escena d’aquesta setmana: Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, al judici del cas Pretòria amb posat de presumpta indiferència. La imatge és un xoc de trens entre el present -ell al banc dels acusats- i un passat recent -ell amo i senyor de la ciutat manipulant adjudicacions-, i l’impacte ha quedat amplificat per les converses enregistrades que s’han sentit: un alcalde insultant una interventora municipal que li posava traves quan volia saltar-se la llei. “Què s’ha cregut?”, li preguntava el seu interlocutor i coacusat Luigi.

Però res és el que sembla, benvolguts impacients: el Bartu -com li deien els seus- del 2017, suportant les preguntes de la fiscal, fent ganyotes d’avorriment fingit, mirant el rellotge compulsivament i compartint banc dels acusats també amb Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, és el final d’una era. Ho ha de ser.

stats