14/05/2016

Temps de carrincloneria perversa

5 min
Temps de carrincloneria perversa

Miro cap enrere: veig cada vegada més lluny aquella URSS i no sé com situar-ho en la història. ¿Era un país o va ser un somni? No crec que puguem saber encara el que va ser aquell experiment, que va durar setanta-tres anys i que semblava que oferís una alternativa al curs de la història.

La història a partir d’un moment determinat -ja fa uns segles-és el capitalisme. Potser hauríem de deixar d’anomenar capitalisme el que ja és l’única civilització planetària. El TTIP, el tractat dit d’una manera insultant “de lliure comerç”, no és un cavall de Troia sinó l’autorització perquè la piconadora ens passi per sobre definitivament. Un derrotat filòsof jueu, Walter Benjamin, va entendre que la història són ruïnes, i uns altres vencedors pensadors jueus, Hayek i Friedman, van proclamar el triomf de la història. Les coses es veuen de diferent manera si ets sota el corró o si condueixes la piconadora.

Benjamin queda per a artistes i persones melancòliques, i el neoliberalisme ens crema la vida en combustió tan ràpida que ens deixa sense alternatives. Aquí el PP de Rajoy ja ha realitzat el programa neoliberal: d’aquí un parell d’anys veurem com van canviar l’estructura de la societat aquests canvis polítics. I cap programa polític dels que es presenten a les eleccions generals es proposa revertir aquests canvis socials, perquè no es pot; si hi hagués un veritable debat, sense demagògia, hauríem de reconèixer-ho. Però no ens enfadem, perquè no val la pena: tot el debat polític sura sobre un mar d’infantilisme.

Potser un dia ens podem aturar a parlar amb calma d’aquest moment d’impotència que, paradoxalment, està amarat de cursileria i falsedat. Quan Pablo Iglesias va prometre i va oferir als seus seguidors a través dels mass media “assaltar el cel” i després no ho va desmentir i ho va donar per bo, Podem va situar el llenguatge polític i social en un lloc nou. Les promeses dels polítics fins a aquell moment es prenien amb relativisme però en aquell moment un polític que concorria pel poder enfront dels altres prometia un absolut, la revolució. Feia molts anys que ningú parlava de fer una revolució. Mesos després li regalava a Felip VI una caixa de DVDs d’una sèrie de televisió nord-americana fantàstica i li sol·licitava audiència. En principi un pensa que hi ha molta distància entre una cosa i l’altra i que s’ha recorregut la distància a molta velocitat, però és un error: no hi ha distància, tot és al mateix lloc, la falta de respecte en les paraules, la manipulació del llenguatge amb absoluta desimboltura. Per no dir-ho d’una altra manera.

Personalment, desitjo amb veritables ganes que el PP perdi les eleccions i que es formi un govern simplement menys cruel i que intenti reparar en la mesura que sigui possible les destrosses socials dels últims anys, però sé que ni el PSOE ni la coalició de Podem amb Esquerra Unida amb el suport de partits catalans, bascos, valencians... poden fer que la societat torni a la situació de fa cinc o sis anys. Els últims mesos han despullat molt de cinisme. Si fa uns mesos hi havia sectors socials que es van atrevir a tenir expectació, ara la fatiga i el que hem vist els condueix a la decepció. Si es queden en la decepció serà una llàstima, perquè l’abstenció serà el pont per on la dreta tornarà al govern.

Tot i això, l’evidència és que la política espanyola no és capaç de plantejar cap canvi seriós. La prova més evident és l’acceptació de la monarquia per part de tots. L’únic canvi profund el planteja Catalunya, la resta és xerrameca mentidera a crits. No hi ha plantejat un canvi social, només hi ha plantejat un canvi nacional. Encara que una cosa estigui relacionada amb l’altra i que el canvi que planteja la nació catalana afecti la nació espanyola.

Els canvis col·lectius tenen costos i implicacions profundes en els interessos econòmics i personals, per això si es pretenen de veritat no suporten la xerrameca i demanen prudència i números abans d’emprendre’ls. Però en el cas espanyol si alguna cosa s’ha posat a prova i s’ha demostrat és que l’estat, o sigui, el Madrid dels poders i interessos, no deixa anar res i segueix incansablement acumulant poder i absorbint energies de la seva perifèria. La dialèctica de l’estat autonòmic ja va mostrar les seves possibilitats i els seus límits, i acceptant aquest marc no hi podrà haver cap altra relació que la que hi ha, submissió a aquesta metròpoli. Espanya és Madrid, i aquí la resta som les seves províncies.

En el cas català qui va assajar, a la seva manera però amb totes les seves possibilitats, el joc autonòmic va ser Jordi Pujol. El descrèdit actual de la seva figura no impedeix veure els pros i contres del seu intent. La crisi després de la humiliant sentència del Tribunal Constitucional, que va marcar els límits definitius del joc, obliga per lògica a concloure que acceptar aquesta relació de submissió no és possible llevat que s’accepti l’ofegament. Entenc que és molt raonable la conclusió majoritària de la societat catalana que ha de reclamar la seva sobirania per decidir el tipus de relació o encaix que vulgui tenir amb Espanya, igual que entenc que Espanya només acceptarà una nova relació que es vegi obligada a acceptar. Em sembla que l’única política tan digna com democràtica és la que negociï des d’una sobirania prèvia.

Aquí és on veig que hi ha el dilema per al sector de la política catalana agrupat al voltant d’Ada Colau i que forma part del que és Podem. Les candidatures i els grups parlamentaris d’àmbit estatal el que fan és reproduir i mantenir l’estat autonòmic actual. Reconeixen la sobirania que defineix la Constitució vigent: “el poble espanyol”, l’únic poble reconegut jurídicament i políticament. Aquesta manera de participar des del punt de vista nacional català és un retrocés respecte de l’època Pujol, amb independència de les diferències de model de societat i drets socials i de la seva acceptació del sistema autonòmic; Convergència era una organització políticament sobirana i, per tant, mostrava i representava un subjecte polític propi català.

Em sembla un retrocés polític tan evident que és difícil de defensar raonadament en públic. És per això que per ostentar posicions tan febles en realitat és necessari embolcallar-les amb la fantasia de les proclames màgiques i invocacions al cel.

No ha de trigar a arribar un temps en què sentim molta vergonya d’aquest temps d’infantilisme i falta de mesura que sepulta la realitat i només amaga la impotència i la incapacitat. Cal demanar als polítics que no prometin res que no puguin tornar a prometre d’aquí sis mesos.

stats