15/04/2017

'Vae victis!'

4 min
‘Vae victis!’

¿És necessari sentir-se respectat per viure una vida digna? ¿És imprescindible la dignitat personal? No parlo d’emocions sinó de relacions de poder, de viure en una situació d’equilibri en què un té llibertat per prendre decisions. Parlo d’una vida no sotmesa a les relacions d’amo i esclau.

A Espanya en general no hi ha una veritable llibertat de premsa i molta gent viu tancada en la bombolla que crea la Brunete mediàtica: pensen que el que els expliquen és “la realitat”, però a Catalunya hi ha altres mitjans i la possibilitat de contrastar les seves informacions i opinions. Sent així, tenint coneixement de com tracta l’estat espanyol la ciutadania catalana, ¿es pot ser ciutadà de Catalunya i no saber-se humiliat ni sentir-se ofès?

Aquella campanya de les 400.000 signatures contra l’Estatut i, realment, contra els catalans va culminar en la recent visita del president del govern central al territori que queda al nord-est de Madrid. No va ser una visita a Catalunya, una nacionalitat històrica amb un govern autònom, sinó una visita a les seves províncies, i per això no va reconèixer en el protocol l’existència del president de la Generalitat. Envoltat d’empresaris madrilenys i del Pont Aeri, va prometre una pluja de milions i un corredor mediterrani que no existien. Tan sols no va defraudar a qui va renunciar per endavant tant al sentit de la realitat com al dret a ser tractat amb respecte. Qui compra aquestes mentides a hores d’ara, venint de qui venen, mereix sospita.

Pot ser que Rajoy hagi fet una visita tan ofensiva perquè no sap ni li dona la gana actuar d’una altra manera, i ja és tard per canviar. O pot ser que aquesta visita provocadora hagi estat deliberada per fer-li veure a la població catalana que només li queda la rendició incondicional.

Després d’haver utilitzat tots els mitjans, inclosos els il·legals, per destruir dirigents polítics catalans, ara espera donar-los el cop de gràcia. La seva visita deixa l’escenari polític molt clar; en la seva estratègia, el govern central compta amb l’administració de l’Estat, la seva Brunete mediàtica, la seva justícia a mida i el suport dels partits estatals. Va acorralar Catalunya, no va permetre cap sortida al conflicte polític que ell mateix havia creat i acaba de rubricar que no canviarà de política. El ranci imaginari de Rajoy, ancorat en l’Enciclopedia Álvarez, imagina els conflictes en forma de guerra civil, pretén que els catalans s’imaginin com Sagunt i Numància. Però, en realitat, empeny els catalans a escollir entre submissió o sobirania.

¿La societat catalana pot esperar una altra cosa d’Espanya en aquest moment? Una altra visita, la de la presidenta de l’autonomia andalusa i candidata preferida de l’aparell socialista, ho deixa tot encara més clar. Després de les seves declaracions contra una entitat financera pel fet de ser catalana, jugant amb la xenofòbia entre els seus ciutadans, veu en Catalunya una província andalusa. Reclama per a ella una part dels ciutadans catalans, pretén clavar una falca en aquesta societat. Nega a milers de persones el dret a dir-se catalans per haver nascut en una altra terra i tenir-hi familiars. Un nacionalisme cañí que els condemna a ser una ètnia, els impedeix ser individus amos d’un destí personal. Ignorància o falta d’escrúpols que pretén utilitzar aquestes persones com a colons en terra aliena, i els impedeix transformar-se en ciutadans. Poques coses més indignes que aquesta utilització de les persones.

La ciutadania catalana ha quallat al voltant d’una reclamació de dignitat col·lectiva que expressa aquest referèndum per decidir el seu futur; aquesta és la seva única arma i la seva única defensa davant d’un atac tancat que pretén la rendició sense condicions. “ Vae victis! ” L’estratègia de Rajoy i els seus aliats no deixa cap altra opció als catalans que fer pinya pel referèndum sense trair la seva condició i la seva dignitat com a ciutadans.

Per explicar el fet que hi hagi polítics catalans que són instrument de l’estratègia centralista o que posen obstacles cal acceptar la força de les ideologies i entendre que lluiten per prendre el poder a qui governa per poder ocupar-lo. En una situació així costa acceptar-ho, però és la realitat. Pot costar també comprendre-ho pel que fa a persones particulars, però és que no tan sols els països sinó també les persones tenim història. Ens hem anat forjant al llarg dels anys i ens costa canviar la mentalitat i acceptar noves realitats. No és estrany que l’actitud més clara respecte al referèndum i a la demanda de sobirania sigui la de la generació més jove, sobretot la dels que estrenen majoria d’edat en el temps històric que va inaugurar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Però en les generacions anteriors pesen els anys i les dècades. Hi ha tota una època que va des del començament dels anys vuitanta fins a la crisi de l’Estatut que va configurar la nostra imaginació, l’època de González i Guerra, Aznar, Zapatero, Rajoy... i Pujol. Excepte Rajoy i excepte els interessos de la cort i el lobi madrileny, tota la resta va entrar en crisi. Hi ha una Espanya que semblava tolerable o modificable que és passat, i una Catalunya que era patrimoni d’un grup social que també és passat. A Catalunya es viu una redistribució del poder polític i, encara més important, una transformació cívica i social que fa que tres de cada quatre catalans, amb independència d’on hagin nascut, se sentin amos del seu país i amb dret a decidir el seu futur.

La defensa del referèndum és el nou i el millor, l’oposició i els impediments són el passat i el pitjor. Es tracta d’escollir entre ciutadania o esclavitud.

stats