Els dubtes del progressista europeu

Air France ha reprès els vols regulars a Teheran. Per a les auxiliars de vol i les pilots, hi ha una pega: quan arribin, els demanaran que portin no només la versió més conservadora del seu uniforme, un conjunt de jaqueta i pantalons en què la jaqueta arriba fins als genolls, sinó també un mocador que els tapi els cabells, d’acord amb la llei iraniana i amb la pràctica d’altres línies aèries estrangeres. Els sindicats van protestar. “Això és contrari al que defenso com a dona”, es va queixar una auxiliar de vol d’Air France a Le Figaro Madame. La companyia va cedir de seguida. Només les que se sentin còmodes amb els requisits faran la ruta París-Teheran.

Aquest dilema no va sorgir anteriorment, quan Air France volava a Teheran, abans que les sancions internacionals l’obliguessin a parar el 2008. Sí, el secularisme és a l’ADN de França; aquest és el país que el 2004 va aprovar una llei que prohibia tots els símbols religiosos a les escoles públiques, incloent-hi els mocadors musulmans, i una segona llei el 2010 per prohibir el burca (el vel complet) en zones públiques. Però la reacció de les auxiliars de vol demostra fins a quin punt les actituds respecte a l’islam s’han endurit els últims 14 mesos, en què hi ha hagut tres onades d’atacs dels terroristes de l’Estat Islàmic a París i Brussel·les.

El govern francès ha declarat la “guerra” a l’Estat Islàmic, però hi ha una altra guerra en marxa: una guerra cultural no declarada per l’estatus de les dones. El seu símbol és “le voile ” (el vel), un terme genèric que passa per representar totes les formes de la indumentària islàmica utilitzades per tapar el cap de les dones. Les línies divisòries confonen progressistes i feministes, intel·lectuals i activistes dels drets humans, esquerra i dreta.

Aquesta confusió s’ha evidenciat en una controvèrsia més àmplia sobre moda islàmica. No és un tema nou, però de sobte el fet que hi hagi marques prêt-a-porter occidentals com Marks & Spencer o Dolce & Gabbana que dissenyen i promouen col·leccions de “roba púdica” per al creixent mercat musulmà ha posat el dit a la llaga a França. Als mitjans de comunicació proliferen les imatges d’abaies brodades i burquinis austers -roba de bany que tapa el cos sencer-, cosa que ha provocat comentaris de desconcert i ha portat la ministra per als Drets de les Dones, Laurence Rossignol, a declarar que aquestes marques són “irresponsables”. “Promouen el confinament del cos de les dones”, va dir. És veritat, va dir, que algunes dones estan a favor d’aquesta mena de roba. Però, va afegir, també és veritat que alguns negres d’Amèrica van donar suport a l’esclavitud.

Tot i que després va lamentar haver fet servir la paraula nègres -l’equivalent francès del negroes anglès-, la seva condemna de la moda islàmica dissenyada a Occident va obtenir ressò. Agnès B., una respectada dissenyadora implicada en causes socials, ha dit que ella no dissenyaria mai una roba d’aquesta mena, “que comporta un element polític i religiós”. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va admetre que la roba púdica “la incomodava una mica”. En una entrevista amb Le Monde, l’escriptora i filòsofa feminista Élisabeth Badinter va fer una crida a boicotejar aquestes marques.

Badinter, de 72 anys, ja ha predit problemes altres vegades. Crítica des de fa molt temps amb l’islam radical, creu que una part de l’esquerra francesa, “tenyida del relativisme cultural de Claude Lévi-Strauss”, i convençuda que “totes les tradicions i religions són iguals”, ha “abaixat” la guàrdia. Ja a principis dels noranta, va dir, es van ignorar les alertes de feministes d’Algèria i l’Iran, mentre “en barris francesos, moltes dones van començar a portar el vel”.

Vivim una època desconcertant per als progressistes europeus, en què la seva presa de partit sobre aquests temes pot ser ben acollida per la líder de l’extrema dreta Marine Le Pen i sectors contraris a la immigració. Els sociòlegs i els experts en religions no es posen d’acord, igual que les dones musulmanes franceses. En un llibre de l’any passat, Des voix derrière le voile [Veus darrere el vel], la periodista Faïza Zerouala va fer el retrat de deu noies franceses que porten voluntàriament el mocador. “Algunes persones se senten incòmodes en companyia d’una dona amb vel, però el que la fa sentir incòmoda a ella són les dones nues que surten a les tanques publicitàries”, va dir. ¿I quina feminista argumentaria que aquesta mena d’anuncis són alliberadors?

També regna la confusió en el debat continu sobre els atacs perpetrats contra dones la nit de Cap d’Any a Colònia, i l’anàlisi que en va fer l’autor algerià Kamel Daoud. En un article publicat a Le Monde al gener, va carregar contra la “misèria sexual del món àrab i musulmà” i la visió de les dones que comportaven els atacs. “En nom d’Al·là -va escriure- es nega, es rebutja, es mata, s’amaga, s’empresona o es posseeix les dones”. Després va escriure en una línia semblant al New York Times. Però tot i que molts van elogiar el seu raonament dient que era brillant, alguns acadèmics, la majoria francesos, el van atacar per islamofòbic. La disputa encara dura.

Què ha de fer, doncs, un progressista europeu? El primer ministre socialista de França, Manuel Valls, s’ha compromès a lluitar amb Badinter en “una batalla crucial per a la cultura i la identitat”. Es nega a deixar aquesta lluita en mans de l’extrema dreta. El seu to bel·licós preocupa molts activistes, que temen que generi més antagonisme a les perifèries desafavorides. Però en països veïns s’estan expressant dubtes semblants respecte als punts de vista progressistes tradicionals. A Alemanya, els votants verds i socialdemòcrates estan menys oberts a la immigració que no pas fa sis mesos, d’acord amb un sondeig publicat per l’Institut Francès d’Opinió Pública. El sociòleg Paul Scheffer, membre del Partit Laborista holandès, va argumentar que el fort debat que té lloc en països que volen mantenir-se com més oberts millor -Suècia, Alemanya, Holanda- demostra la necessitat de “reinventar el consens moral”.

A França hi ha un cert grau de fatiga amb el tema del vel. Sí, el neguit de les democràcies progressistes per decidir quins han de ser els valors que s’han de protegir primer fa massa temps que dura. Però si els sectors moderats, tant els musulmans com els no musulmans, no poden solucionar aquests dilemes, la batalla per la cultura i la identitat quedarà en mans de moviments populistes de l’extrema dreta o de fanàtics islamistes. Si és així, els terroristes hauran guanyat.