19/05/2015

La vigilància massiva arriba a França

4 min

Just després dels atemptats contra Charlie Hebdo vam jurar que no cauríem en el parany de la vigilància. Malgrat tot, quatre mesos més tard, el 5 de maig, l’Assemblea Nacional francesa va aprovar un projecte de llei en virtut del qual s’atorgava als serveis secrets àmplies competències en matèria de vigilància, entre les quals hi havia la recollida massiva i l’anàlisi de metadades. La llei podria quedar aprovada al juliol.

Mentrestant, a l’altra riba de l’Atlàntic, l’1 de juny s’extingirà la vigència de certes disposicions clau de la Patriot Act. Dimecres passat la Cambra de Representants modificava la llei antiterrorista del 2001 per tal de prohibir la recollida massiva de dades de les trucades dels nord-americans per part del govern. I el 7 de maig, a Nova York, un tribunal d’apel·lació federal declarava il·legal la recollida d’aquesta mena de dades per part de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA).

La ironia de la nova actitud francesa no ha passat desapercebuda a alguns progressistes nord-americans, mentre que els sectors més conservadors han fet referència al projecte de llei francès per reforçar els seus arguments a favor de la continuïtat de la vigilància massiva. Esclar que, quan els analistes conservadors dels Estats Units elogien els francesos, la cosa fa pudor de socarrim.

¿Podem afirmar, doncs, que estem assistint al moment Gran Germà de França? No ens precipitem. En aquest cas, el Parlament no declara una guerra global contra el terrorisme ni permet la detenció indefinida de ciutadans estrangers de qui se sospiti que puguin ser terroristes. Tampoc no es tracta de la votació parlamentària d’un projecte de llei antiterrorista, sinó d’un marc jurídic per a les activitats dels serveis d’intel·ligència que era necessari des de fa molt de temps. Es fa força estrany saber que, com assenyalava un informe parlamentari del 2014, França és l’única democràcia occidental que no disposa d’un marc jurídic que reguli les operacions dels seus serveis secrets.

El debat ha sigut públic i acalorat. Els detractors del projecte de llei (col·lectius de defensa de les llibertats civils, partits ecologistes, l’organisme de protecció de dades i les empreses tecnològiques) el critiquen perquè permet l’exercici d’una “vigilància massiva” sense garanties suficients. De manera que, per rebatre aquest argument, s’ha ampliat el comitè independent encarregat de supervisar la recollida de dades de 9 a 13 membres; s’han fet concessions en el sector de la tecnologia; s’ha introduït una esmena per protegir els que denunciïn pràctiques irregulars de les agències d’intel·ligència, i el president François Hollande ha promès que sol·licitarà al Tribunal Constitucional francès que revisi la llei un cop aprovada. Els crítics, per la seva banda, han insinuat que interposaran un recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, que té un historial destacat de resolucions favorables a la protecció de la privacitat.

El cert és que el projecte de llei té febleses: l’àmbit d’aplicació, que va molt més enllà de les activitats terroristes; la manca d’un control judicial adequat; la prestesa i les presses amb què s’està tramitant; els algorismes automàtics utilitzats per seleccionar pautes sospitoses, i el fet que no es faci esment d’un instrument d’encriptat crucial que es fa servir en secret des del 2007. Tots aquests elements plantegen problemes greus.

Doncs bé, tenint en compte el que hem après d’ençà que Snowden va fugir del seu país, ¿com es pot legalitzar en una democràcia europea un sistema de vigilància a aquesta escala?

La història del terrorisme islamista a França és llarga i es remunta al 1986 i al 1995. El país no va esperar fins al 2001 per donar forma a la seva pròpia resposta policial i judicial al fenomen, que va ser prou dura per evitar que es produïssin nous atemptats mortals en territori francès fins al 2012. La recollida de dades d’intel·ligència formava part d’aquesta resposta. “M’imagino que els francesos reconeixen els mèrits de la policia a l’hora de protegir-los d’un seguit de perills”, em va comentar el 2005 en una entrevista Pierre de Bousquet, llavors cap del servei d’intel·ligència per al territori francès. De Bousquet considerava que, gràcies a les actuacions dels cossos de seguretat, s’havien evitat atemptats contra el Mundial de futbol del 1998 a París, el mercat de Nadal d’Estrasburg el 2000 i altres objectius de París el 2003. L’ex alt càrrec ja expressava la seva preocupació davant del nou rostre del jihadisme sorgit a l’interior de França: “Més jove, més dur, més radicalitzat”. Cinc joves jihadistes francesos havien mort en combat a l’Iraq, assenyalava. El govern calcula que uns 1.000 islamistes radicals francesos s’han sumat als combats que es lliuren a Síria i l’Iraq.

El sociòleg francès Didier Bigo afirma que la vigilància electrònica és una manera de fer front al terrorisme sense haver d’abordar els problemes polítics dels barris marginals de la perifèria de les grans ciutats o els derivats de la intervenció occidental al Pròxim Orient. “La intel·ligència tecnològica és un instrument de despolitització”, va declarar a la revista d’actualitat L’Obs.

D’altra banda, França és un país que no defuig l’ús de la força a l’estranger i li encanta fer desfilar les forces armades per la seva diada nacional, el 14 de juliol. Hollande va ser el primer dirigent europeu a perdonar el president Obama després de les revelacions de Snowden, en una visita a Washington el mes de febrer del 2014. A més, ha guardat silenci respecte a l’últim escàndol d’espionatge, que va esclatar el mes passat arran de les revelacions del BND, els serveis d’intel·ligència alemanys, segons les quals la NSA havia espiat càrrecs del govern francès i l’empresa Airbus.

Benvinguts al tèrbol nou món de la vigilància sense fronteres. El món de la cancellera Angela Merkel, en què “els amics no s’espien entre ells”, ha quedat antiquat: sona tant del segle XX. Al món actual, “els amics espien els amics dels amics”. Els ciutadans estan tan acostumats a cedir macrodades per a fins privats que, al capdavall, es podria pensar que els governs que fan servir metadades per protegir-los dels terroristes no fan res de tan dolent. La sofisticació de la tecnologia fa que la línia que separa la privacitat i la seguretat sigui encara més vaga i la tasca de controlar l’ús que en fan els poders públics cada vegada més complexa, cosa que Edward Snowden, que està a punt d’encetar el seu tercer any en algun lloc de Moscou, té d’allò més clara.

stats