Milions de finestres iguals
Fa unes setmanes, un vespre, en una cantonada de la plaça Universitat de Barcelona vaig veure-hi un home jove assegut en un banc que escrivia sense parar en una llibreta. La jaqueta d’aviador, fosca i gastada, combinava amb el tupè engominat, els texans vells, les sabates descordades de sola contundent i la voluminosa motxilla que tenia al costat. La informalitat del conjunt i la devoció febril amb què guixava les pàgines va fer que, en una primera impressió, em semblés un d’aquests viatgers nord-americans que subratllen la seva condició de viatgers nord-americans amb un cert aspecte desmenjat, una motxilla voluminosa, un diari de viatge a la mà i una certa sobreactuació dels gestos o de la veu, o de tot alhora. En dies successius, però, vaig entendre que la meva primera impressió havia estat incorrecta. L’home jove era allà cada vespre, escrivint com un posseït en unes pàgines que ja estaven prou ratllades perquè sempre eren les mateixes. La gomina era brutícia acumulada, el diari de viatge era la crònica d’una psicopatia, i el banc l’havia abandonat per encauar-se en una finestra a l’alçada de la cintura dels vianants, una finestra en la qual quedava encaixonat. Les seves cames, aquells texans i aquelles sabates que no eren d’un viatger sinó d’un sensesostre, tenien exactament la mateixa llargària que l’ampit, i el seu tronc, gairebé la mida de l’alçada del forat. La façana on va trobar el seu refugi precari és, irònicament, la d’una gran entitat bancària. Encara l’hi trobo, alguns vespres, gargotejant amb desfici sobre aquelles pàgines rebregades i pesants de tinta, com esperant que en una d’aquestes li surti el contracte que finalment el vinculi a la realitat.
Durant molts dies vaig veure el sensesostre neuròtic com un símptoma més d’una societat poruga que convida la malaltia i la diferència a l’autoaïllament. Però la setmana passada, un vespre, vaig passar al seu costat després de llegir un article que alertava que els conceptes financers porten decennis infiltrant-se en el nostre llenguatge i en el nostre pensament, fins al punt que cada vegada jutgem més les relacions socials o les activitats de la vida quotidiana segons la lògica del retorn, el benefici o la marca. I en mirar-me’l vaig pensar que, si l’article tenia raó, cada vegada estem més com ell, encaixonats en l’immens edifici de les finances, víctimes d’una visió cada vegada més restringida de la realitat i més dependent de criteris merament utilitaris. A més, eren els dies del sainet del PSOE, i mirant l’home de la finestra també em vaig plantejar fins a quin punt vivim políticament encaixonats, quan un secretari general progressista que mai s’atreviria a pactar amb Podem i l’independentisme és descavalcat per impedir que pacti amb Podem i l’independentisme. Mirant el pobre sensesostre en aquella finestra, vaig veure’ns a tots nosaltres en milers, milions de finestres iguals, encaixonats en les façanes d’uns poders fàctics que circumscriuen la vida i la política a espais cada vegada més limitats, escrivint febrilment articles, cartes al director i comentaris online amb l’esperança de recuperar el control sobre la nostra existència. No sé per què se m’acudien aquestes coses, devia ser que era tard i estava cansat.
