09/09/2016

Els partits estúpids

3 min

Les paraules enverinen els passos. Sobretot les que es diuen en l’esfera pública. A poc a poc s’acumulen i ens porten per camins que no hauríem pres, per bé o per mal; modifiquen les nostres percepcions i, amb elles, les nostres accions; ens fan més proclius a acceptar o rebutjar, a construir un determinat concepte de la normalitat. Per això en el dir hi ha una responsabilitat, i per això dir és fer. Ho sap l’escriptor Javier Marías, és d’ell que he manllevat la primera frase. I ho sap, o almenys ho intueix i ho practica amb perillosa insistència, el president que governa en la democràcia en funcions que avui és Espanya.

Rajoy s’està erigint en l’intèrpret més constant d’un tipus de declaració pública particularment nociva. En va donar un exemple a propòsit de la polèmica sobre el nomenament de José Manuel Soria com a director executiu del Banc Mundial: “Si un funcionari no pot ser funcionari, això què és?” La renúncia de Soria ha estat una petita victòria de la decència que no ens ha de fer oblidar, sinó tot el contrari, que de comentaris falsaris com aquest Rajoy n’ha fet molts, i en relació a casos tan escandalosos com els ordinadors de Bárcenas i altres que no hem de perdre el temps ni l’espai de reproduir. Sí que cal, però, dedicar un temps i un espai a subratllar que aquest tipus de declaració constitueix una categoria en si mateixa: no és una relliscada risible (com les seves frases sobre els plats i els vasos, o sobre els veïns i l’alcalde), però tampoc és mer cinisme, en tant que el cinisme consisteix a portar a gala la immoralitat. És una tercera categoria, una operació de disfressa en la qual el PP s’està doctorant, consistent a fer passar per normal el que en realitat és la indignitat més descarnada.

Pot semblar que els efectes d’aquestes operacions d’emmascarament no van més enllà del curt termini, però no és així. Als Estats Units ho saben molt bé. Els mitjans nord-americans, perplexos davant el marasme moral que suposa tenir Donald Trump com a candidat republicà a la presidència del país, estan fent l’inventari de les causes que ho han fet possible i, entre d’altres, han assenyalat el discurs simplista i explícitament antiintel·lectual que els conservadors han fet servir en diverses fases dels últims decennis. Aquest estil comunicatiu, que el Partit Republicà va practicar amb l’objectiu de connectar amb un electorat com més ampli millor, i que el va acabar fent mereixedor de l’apel·latiu the stupid party (“el partit estúpid”), va obrir les portes de la política a un multimilionari mentider i desvergonyit que avui és el perill número u del país.

Fins ara s’ha pintat Trump i Le Pen sobretot com a fenòmens que provenen de la pèrdua d’expectatives de les classes mitjanes. També són, però, la conseqüència d’una degradació comunicativa i cultural, d’una banalització del discurs i del llenguatge que s’infiltra en les consciències com l’aigua i que les va xopant fins a fer-les més pesades, més lentes i més nècies davant l’escomesa del populisme que les encalça per apoderar-se’n. Els passos de la societat nord-americana han estat enverinats, però no prou, o això diuen les enquestes per ara. Vigilem que la mateixa operació silenciosa no tingui lloc al nostre entorn.

stats