30/03/2017

Carbonera des Mut

2 min
Toni Sala

UN CARTELLET DE FUSTA descolorit, d’uns cinquanta anys, que penja amb un filferro a la part alta del tronc d’una alzina: Carbonera des Mut. Des Mut, perquè s’hi ve a callar.

Hi arribo pels camins de mandarina i de rovell que ratllen l’Ardenya, la gran roca de granit d’aquesta muntanya que la pell de bosc no acaba de tapar. L’Ardenya ensenya l’os aquí i allà, les seves arrugues, les seves articulacions, els seus òrgans vitals, de vegades arran de camí, pedres, grumolls de granit, com de fang. De lluny semblen esquinços del vellut verd, gepes i crestes, ferides de roca descarnada i lluminosa. Ruïnes de castells i de ciutats megalítiques, edificis buits amb les seves habitacions, passadissos, coves, cadolles, i els seus ocupants d’alzina, de cirerer d’arboç, de bruc solitari. Una Atlàntida enfonsada al bosc, una reunió de bruixes petrificades. Altres cops, com a Pedralta, no gaire lluny d’aquí, una pedra cavallera està posada a sobre una altra pedra que li fa de coll. És un cap que la muntanya treu a fora de la closca, per mirar.

Just darrere meu, la Roca Verdera es mira els Carcaixells. Per això aquestes pedres són tan bons miradors. M’enfilo a una gropa d’elefant. D’allà salto a l’esquena d’un dofí. Són pedres arrodonides, color de lluna, amb tous de líquens i de molses arrapades. Em poso a contemplar les plantes teatrals, les seves explosions de paciència. Em fixo en les cassoles de les valls, plenes de torxes verdes, en les bombolles de lava que regalima o que tramunta els vessants.

Carbonera des Mut. Es ve aquí a callar. Ocells sols a l’amfiteatre. Es parlen entre ells, de molt lluny. L’ombra negra d’una branca formigueja a la roca. L’ombra de la meva gossa. L’ombra d’una abella. El vent comença sempre per dalt. Primer frega les fulles més altes, que passen pàgines de paper bíblia. Després continua per les branques, les agafa per les mans i va abraçant el tronc dels suros, un per un. I xiula. Serpenteja. Udola. Escabella les fulles dures de les alzines. El bruc florit hi està d’acord. La multitud dels arbres assenteix. Tots tenen l’arrel en forma d’àncora, però només les roques s’estan quietes. Les roques són el món. Les ombres hi ballen a sobre. Les alzines passen el braç per l’espatlla del granit. La ventada es llança galopant pels corriols i les rieres. Arrossega fulles, branques, sauló, s’emporta l’abella i els ocells, arrenca el cartellet de Carbonera des Mut, s’endú la meva gossa i se m’endú a mi. No sé on desguassarem. Les roques que frego passant m’ho graven a la pell, més eloqüents que les paraules.

stats