04/06/2017

Llançar-se a les aigües, entre la inseguretat i el somni

3 min
Llançar-se a les aigües,  entre la inseguretat i el somni

He tornat a llegir Gaston Bachelard. El primer cop va ser durant la meva formació com a filòsof, però aleshores estava més preocupat pels rigors conceptuals i teòrics dels Husserl, Cassirer i Merleau-Ponty de torn que pel que em semblava (ai, la joventut!) una extravagància filosòfica. Ara que hi he tornat, hi descobreixo, com una revelació, una lucidesa que, en aquelles primeres lectures, no vaig ser capaç de veure. Llavors només m’hi lligava una simpatia anecdòtica, ja que Bachelard havia mort l’any que jo vaig néixer, quatre dies abans.

En realitat, a partir de 1938, Bachelard va dedicar tota una dècada a pensar, com ningú havia fet abans, sobre l’imaginari dels quatre elements, i va escriure uns llibres fabulosos i estimulants a partir de les imatges culturals del foc, l’aigua, l’aire i la terra. Pretenia descriure el vincle entre les imatges que s’havien generat a partir dels elements, que havien arrelat durant segles en l’ànima humana, i les imatges amb què, en el segle XX, els elements es carregaven amb significats renovats. Així, va escriure: “Copsaria potser els instants en què la paraula, avui com sempre, crea el que és humà”. Volia estudiar les imatges com havia estudiat les idees científiques, per tal d’endevinar “els vols de la imaginació que introdueixen l’inesperat fins i tot en el llenguatge”.

Amb això, feia una cosa insòlita en els filòsofs, tal com va reconèixer: “El filòsof persegueix l’absolut. Desconfia de les imatges, no té necessitat d’imatges. En té prou amb les idees”. Ell, però, volia concentrar-se en les imatges, que sempre són, com diria de les del foc, al final de la seva vida, “per a l’home que somia, per a l’home que pensa, una escola d’intensitat”.

Rellegint aquests dies el volum dedicat a l’aigua, L’eau et les rêves [L’aigua i els somnis], hi he descobert una imatge poderosa. Bachelard parla de l’entrada de la humanitat en l’aventura del mar, a través de la navegació, i es fa una pregunta inquietant, que l’aclapara: “¿No deu haver sigut la mort el primer navegant? Molt abans que els vius es confiessin a les aigües, ¿no es deu haver llançat el taüt al mar o al torrent? El taüt, en aquesta hipòtesi mitològica, no seria el darrer viatge. Seria el primer viatge”. És difícil no pensar en alguns rituals funeraris que encara se celebren a la riba del Ganges, com és difícil no pensar en l’extraordinària imatge, fundacional, pintada en l’interior d’un sepulcre al segle V aC, trobada a la necròpoli de Paestum, al sud d’Itàlia, i coneguda com il tuffatore : s’hi veu, com és sabut, un home atlètic saltant des d’uns blocs de pedra i detingut en l’aire, abans d’arribar a les aigües verdes del mar que té a sota. Sempre s’ha interpretat aquesta imatge com una figuració de la mort, en el salt cap al que és desconegut. Un viatge que moltes cultures han imaginat com un viatge a través de les aigües.

Bachelard descobreix, en l’aventura per la qual la humanitat s’endinsa en les aigües, un impuls que desborda la mera utilitat: “Cap utilitat legitima l’immens risc de llançar-se a les aigües; per fer front a la navegació calen interessos poderosos. I els autèntics són els interessos quimèrics, els interessos que es somien i no els que es calculen. L’heroi del mar és un heroi de la mort. El primer mariner és el primer home viu que va ser tan valent com un mort”.

Cada cop que ens llancem a les aigües, ¿no revivim, en cert sentit, aquesta inseguretat primigènia i, també, aquest primigeni impuls de somni? ¿No sentim, en els segons que precedeixen l’entrada a l’aigua, la tremolor d’un viatge al que és desconegut que ha nodrit la nostra imaginació des de fa mil·lennis?

stats