02/04/2017

Ni en l'escriptura estem sols

3 min
Accedir als esdeveniments abans que es converteixin en història. Els de Victor Klemperer, escrits sota el nazisme, són, per això, una lliçó insubstituïble. [Fotograma de Klemperer. Una vida a Alemanya (1999), film de Kai Wessel i Andreas Kleinert]

M'agraden els dietaris, ho confesso. No és només curiositat per la vida dels altres. És, em sembla endevinar, el gust per la vida en aquells que no poden resistir-se a l’impuls de convertir-la en escriptura. Perquè, abans que res, el que mostren els dietaris és una certa passió, que en alguns casos pot arribar a ser patològica, per la paraula escrita. La voluntat de transformar la vida que es viu en escriptura i de convertir la veu interior en text. Com si amb viure no n’hi hagués prou i calgués la mediació de l’escriptura per fer-ho de forma lúcida. Un exercici que reclama, primer de tot, constància, i no deixar passar els dies sense trobar-hi motius dignes de ser consignats i escrits.

Adoro les Confessions d’Agustí d’Hipona, el llibre, d’entre tots els que va escriure, amb més tremp vital, amb més energia per preguntar-se per les coses que passen i per provar, no sempre amb fortuna, de comprendre-les. Adoro Les confessions de Jean-Jacques Rousseau, un altre clàssic del gènere, i també Els somieigs del passejant solitari, el darrer dels seus llibres, que arranca amb una confessió insòlita: “Heus-me aquí, doncs, tot sol sobre la terra, sense cap germà, ni familiar, ni amic, ni societat a part de mi mateix”. En el dietari, realment, un està sol amb si mateix i és amb si mateix que dialoga, a través de l’escriptura, i és potser això el que atorga, tot i que no sempre s’assoleixi, un molt intens nivell de veritat.

M’entusiasmen els dietaris de Paul Valéry i els de Simone Weil, que van recollir les seves notes en uns quaderns memorables. Entre les lectures que més m’han colpit, en els darrers anys, hi ha, en un lloc eminent, els diaris de Victor Klemperer, escrits entre el 1933 i el 1945 sota el Tercer Reich (i que Galaxia Gutenberg va traduir al castellà amb el títol eloqüent de Quiero dar testimonio hasta el final ), que permeten esgarrifar-se en conèixer els esdeveniments des de dins, quan encara no se sap, dia rere dia, en què acabarà tot ni què és el que, al capdavall, acabarà passant. Un exercici, com pot endevinar-se, molt diferent de quan, retrospectivament, intenta explicar-se el que ha passat quan ja es coneix el final. Els dietaris porten sempre amb ells una vida, en estat d’emergència, que té la tremolor, fàcilment identificable, de no saber què vindrà després del moment en què s’escriu.

És difícil no emocionar-se amb diaris dels grans escriptors, com el de Franz Kafka, capaç d’escriure, un 17 d’octubre: “No faig res de bo perquè no tinc temps, i això em trasbalsa. Si tingués tot el dia lliure i si aquest desassossec del matí no parés de créixer fins a migdia per fatigar-se al vespre, llavors podria dormir. Però, tal com van les coses, aquest desassossec només disposa pel cap alt d’una hora al capvespre, s’envigoreix, fa una davallada i em malmet la nit d’una manera inútil i ben perjudicial. Ho aguantaré gaire temps? I quin sentit té, que ho aguanti? És que em servirà per tenir més temps?”.

En contra del que podria semblar i del que habitualment es considera, els dietaris no són pas literatura del jo, una expressió més aviat equívoca. En els dietaris, qui escriu no està mai sol. Ho va dir, en un altre context, una filòsofa i escriptora compulsiva, Hélène Cixous, en una conversa amb Derrida: “Necessito deixar-me freqüentar per les veus procedents d’altres veus, diferents de la meva, i que ressonen a través de mi. Vull tenir veus. De sobte, em trobo a mercè de la seva insuflació”. I també ho va dir Kafka, en l’entrada del 2 de febrer del 1922: “Joia d’estar en companyia d’éssers humans”. També en l’escriptura.

stats