14/04/2017

El funàmbul, a sobre de la corda estesa, en l’aire

3 min
El funàmbul, a sobre de  la corda estesa, en l’aire

Hi ha un dibuix amb aquarel·la de Paul Klee, fet el 1923, que va titular Der Seiltänzer: literalment vol dir “el que dansa a sobre de la corda”, però pot traduir-se per El funàmbul, que és el nom amb què aquí es coneix l’obra. S’hi veu un personatge fràgil, gens atlètic, que avança amb tranquil·litat i determinació, a sobre de la corda estesa, amb una perxa a les mans que l’ajuda a mantenir l’equilibri. Mira endavant, sense entretenir-se a girar la vista, i deixa enrere l’escala d’acrobàcies amb què hi ha pujat i, a sota, el que més que una pista semblen finestres d’alguna construcció, o potser banderes. Klee ha dividit la làmina en quatre seccions amb una creu, i el funàmbul, ara, ja és al quadrant superior de la dreta, en què està sol: allà on ell ha entrat, en ple funambulisme, ja només hi és ell. Tota la resta ha quedat a fora. I, només des de fora, el podem mirar nosaltres. Com, també des de fora, al voltant de la pista, amb la vista aixecada, el públic el podria mirar, quan els fes, aquests precisos exercicis d’ascesi, a sobre d’una corda estesa en l’aire, que sempre són la dansa del funàmbul.

¿D’on prové l’estranya fascinació que sempre provoca, a qui sap mirar, la contemplació d’un exercici de funambulisme? ¿Del combat contra la gravetat del cos, del perill i l’amenaça sempre presents d’una caiguda imminent, de la sorprenent simplicitat d’un cos avançant, fora del seu lloc natural, en línia recta, per l’aire?

Klee estava fascinat pel sentiment de verticalitat, el qual, deia, “és viu en nosaltres” a fi que no caiguem. En la dansa caminada del funàmbul, només resta, com una mena de vida destil·lada, aquest gest, en la seva precarietat extrema, d’una cama que avança lentament per permetre que el peu trobi la corda, desplaci el pes de tot el cos, i provi de refer, altre cop -i cada passa és un risc!-, el mateix moviment cap endavant, sense retorn possible enrere, de l’altra cama que buscarà a les palpentes amb el peu la corda tensada per anar avançant. ¿Deu ser potser que el funàmbul és una metàfora precisa de la nostra vida?

Jean Genet, el 1957, va escriure un text dedicat a l’acròbata Abdallah Bentaga, titulat, precisament, Le funambule (Errata Naturae n’ha fet una bellíssima traducció al castellà amb un pròleg fulgurant de Miguel Morey i un epíleg molt emocionat d’Irene Antón). És una obra literàriament perfecta. Genet escriu una veritat que els amants del circ coneixen bé: “La realitat del circ es fonamenta en la metamorfosi de la brutícia en pols daurada”. Però sobretot Genet descobreix en “la solitud mortal” del funàmbul la clau de la seva bellesa enlluernadora, que irradia al mateix temps que el consumeix, perquè és la mort, lligada als peus, el que frega a cada pas que fa. Una solitud que el fa dansar per a si mateix, no pas per als altres, i buscar-se en el reflex de si mateix que endevina, al seu davant, encara que no el pugui veure, com si fos -que ho és!- amb si mateix que es lliura el combat per mantenir l’equilibri.

També Genet va endevinar, com Klee, la poderosa metàfora de la vida que s’amaga en aquest temptejar les passes a sobre de la corda dels funàmbuls, als quals els diu: “Confusament, en els flancs del monstre, heu comprès que cadascun de nosaltres ha de tendir a això: tractar d’aparèixer davant d’un mateix en la seva apoteosi”. Són només uns segons, reconeix Genet, però tenen la lluentor, indescriptible, de la plenitud. ¿I no és això, la plenitud, encara que sigui per uns segons, allò a què aspira tota vida? Una plenitud que no negui ni ignori la precarietat (com podria fer-se?), sinó que se’n nodreixi.

stats