Hem perdut la curiositat? / L’eterna por al desconegut
Hem perdut la curiositat?
La Filmoteca no ens deixa de sorprendre. Aquesta setmana ha començat un cicle, proposat per la Fundació Josep Carreras, sobre la leucèmia i el cinema. D’aquí set dies n’acabarà un altre d’ Inèdits xinesos en femení. Són un conjunt de quaranta pel·lícules dels anys 30, l’autèntica edat d’or del cinema de Xangai, en què la dona tenia un protagonisme absolut. En parlo amb l’Octavi Martí, l’engrescat i entregat director adjunt de la Filmoteca, que em recomana el cicle Dels Romanov als Putin, que durarà fins a l’octubre. Són seixanta títols, la gran majoria dels quals mai vistos a Catalunya, que expliquen l’evolució i la revolució de Rússia dels últims cent anys. A través del cinema passem dels darrers tsars i Rasputin fins al Putin més actual. Potser, en veure’m la cara, en notar que segurament tindré altra feina que m’impedirà veure cap d’aquests films, l’Octavi em va fer una reflexió que he volgut compartir. Ell constata que cada vegada costa més que la gent vagi a veure coses que no coneix. M’admet, en canvi, que la gent sí que s’atreveix a tornar a viure experiències que ja ha viscut. “Cap on anem si no tenim curiositat?” Té raó de formular la pregunta. Potser la resposta fa basarda. Sense voler conèixer coses noves, estem perduts. No és una crítica social qualsevol. És una qüestió d’arrels profundes i de conseqüències devastadores, a cavall entre la sociologia i la psicologia. Per què, de mica en mica, caiem en aquesta comoditat mental? Per què ens tornem conservadors? Si ens instal·lem en aquesta mandra intel·lectual, el nostre món cada vegada serà més petit i renunciarem a conèixer un munt de realitats que ens podrien sacsejar. Einstein tenia raó quan considerava un miracle “que la curiositat hagi sobreviscut a l’educació reglada”. Ara, potser, el miracle s’està esvaint.
L’eterna por al desconegut
La por és, segurament, la primera emoció que descartaríem si tinguéssim la possibilitat d’eliminar-ne una. L’habitació fosca del fons del passadís de casa. Un home amb males puces al tren cap al Maresme. Un dàlmata sense lligar que t’empaita fins que t’ensuma el paner. “Només vol jugar”, et diuen. Una tintorera nedant per la platja d’Ocata. Els sorolls que no reconeixes quan s’enlaira l’avió. Conduir sol per primera vegada. No hi podem fer més. La nostra ment s’avança als esdeveniments i s’imagina els pitjor dels escenaris. Confonem algunes amenaces reals amb meres fantasies mentals. Tant les unes com les altres, tant se val si són reals o inventades, ens neguitegen. De petits ens aterrien. Qui sap si l’excés d’avisos preventius ha acabat per incorporar temences excessives a les nostres vides. No t’enfilis que cauràs. No obris la porta a ningú. No parlis amb desconeguts. Aquesta és la paraula. L’eterna por al desconegut. No tenim experiències prèvies i el nostre cervell s’ha acostumat a treballar amb un pilot automàtic, en què tot ens sembla controlat, tot és agradable. Ens passem la vida buscant seguretats i mirem d’evitar el no fos cas. Les pors, acotades. Els riscos, limitats. Però, i si resulta que la nostra sensació de confort és, en realitat, un parany que no ens deixa anar més enllà? En les idees polítiques, en els anhels de país, potser ha passat el mateix. El Partit Popular, a falta de saber seduir majoritàriament els catalans en el projecte d’Espanya, ha brandat tota mena d’amenaces en nom de la trencadissa. No es pagaran les pensions, se sortirà de la Unió Europea, vagareu per l’espai sideral, la tintorera d’Ocata, l’habitació fosca del fons del passadís. Ells van créixer amb el refrany del “No descubras mundos nuevos...”, i ens el volen encomanar. Arribats a la maduresa, de pors, les justes.
