08/06/2017

L’Espanya del bombo / La Catalunya del bacallà

3 min

L’Espanya del bombo

Manolo el del Bombo s’ha quedat sense bombo. A Manuel Cáceres li han robat l’instrument de dins del cotxe, que tenia aparcat en un carrer de Múrcia. Direu: i a mi què? Doncs que és simptomàtic adonar-se de què s’ha desencadenat amb aquesta anècdota. Ben poques notícies de la darrera setmana han merescut tantes hores de tele com aquest drama nacional. El cèlebre seguidor de la selecció espanyola de futbol des de fa anys i panys ha aconseguit ser símbol de l’espanyolisme més naïf. És el toro d’Osborne de la percussió. La samarreta vermella, la boina 3XL i l’instrument amb l’escut -monàrquic- d’Espanya han donat la volta al món moltes vegades. I ara l’home, afligit, plora de ràdio en ràdio perquè mentre dormia (igual que va passar amb el carro d’un altre Manolo, l’Escobar) li han robat el símbol d’Espanya. Rajoy tremola. Et comencen robant el bombo i la mateixa setmana et munten un referèndum per la independència de Catalunya.

He corregut a mirar si a Sotheby’s havien posat a subhasta un instrument amb tanta història. Però no hi he trobat res. Després ho he mirat a Wallapop, un niu infinit de gangues horteres i altres endergues. I tampoc. Recerca infructuosa. Quanta desgràcia. El Manolo està desolat. L’Espanya mediàtica, afligida. La roja, sense bombo, només va poder empatar amb Colòmbia a la Nueva Condomina, a Múrcia, just al costat d’on havia aparcat el cotxe el pobre Manolo. “Sort que era un partit amistós”, diuen els comentaristes.

Si a la policia li serveix de pista, que sàpiga que l’última vegada que vaig veure el famós bombo va ser tot just el cap de setmana passat. Era a Múrcia. Concretament, al pavelló del Pozo de futbol sala. L’inefable Manolo el picava, amb mans rotundes, mentre clamava contra el Barça i contra Catalunya.

La Catalunya del bacallà

Cas Palau, penúltims episodis judicials. Aquesta setmana hem continuat sentint les interessantíssimes conclusions de les parts. Sis dies després de l’actuació del fiscal Sánchez Ulled, i després d’escoltar algunes comparacions poc afortunades dels advocats de Millet i de Montull, va ser el torn de l’últim al·legat de la defensa de Daniel Osàcar, el tresorer de Convergència. Xavier Melero, l’especialista en dret penal que també va defensar Artur Mas en la imputació pel 9-N, va estar enginyós quan, per intentar desvincular CDC de tota la martingala, va dir que Millet no s’embolicava amb la senyera sinó amb la bandera pirata. I aleshores va explicitar una de les frases del judici: “Aquest és un cas de classe, dels que tallen el bacallà, ni fidelitats, ni ideologia, ni bandera”.

La metàfora és precisa. L’expressió no pot ser més ben trobada. Millet tallava el bacallà a Catalunya. Era un dels que, en aquest país on mai semblava que passés res, tallaven el bacallà. L’etimologia d’aquesta parèmia té el seu interès. El pare abat d’una comunitat era qui tenia cura de partir el tall del bacallà davant de tots. Després en feia les racions i les repartia. Quedava clar qui tenia l’autoritat, qui separava el filet del nervi i l’espina central i quin tros donava a cadascú.

Certament, per tradició, per cognom i per prestigi, el factòtum del Palau era un dels que tallaven el bacallà. De fet, és al mateix Millet a qui s’atribueix la històrica frase que a Catalunya “som quatre-centes famílies i sempre som els mateixos”. Ni crec que fossin tantes, ni crec que aquests privilegis autoatorgats siguin eterns. Millet n’era un, i de tant tallar bacallans i, entre bunyol i bunyol, ha deixat Convergència esqueixada. Feina feta. Algun dia sabrem a canvi de què.

stats