Europa m'encanta / L'altra cimera de Malta
Europa m'encanta
Un respecte per Europa. Entre l’allau d’euroescèptics, els antieuropeus d’aquí i d’allà, les amenaces de Trump, l’agressivitat desestabilitzadora de Putin, el Brexit, que ha agafat tothom a contrapeu, i el paper d’estrassa que estem fent amb els refugiats sirians, “el futur de la Unió Europea és imprevisible”. Així de contundent va ser, aquesta setmana, el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Poca traça d’un home que ens volia advertir d’uns riscos i ens va posar la por al cos. Precisament, en aquests mesos crítics és quan el Vell Continent hauria de doblar l’aposta pels seus valors i la cultura que el fonamenta. Recordo un breu assaig de George Steiner, Una idea d’Europa, en què vaig trobar quatre pensaments que em van obrir els ulls, quan la crisi econòmica tot just començava a treure el nas. Deia, d’entrada, que la idea de Europa es concentrava en els cafès, els llocs on s’intercanvien les idees i es provoquen tertúlies per discutir a favor i en contra. Al cafè s’hi va a conversar més que a beure. Explicava, des d’un vessant més geogràfic, que el nostre és un continent caminable, amb un paisatge civilitzat, sense deserts ni grops impossibles de superar. Un relleu amable sense obstacles per al progrés. Steiner demostrava, també, que els pobles d’Europa venim d’Atenes i de Jerusalem, és a dir, de la raó per una banda i de la fe per l’altra. Però allò que més em va colpir va ser que em fes notar que, a Europa, els carrers porten noms de persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té referents i els honora. La seva contraposició era clara amb l’enreixat impersonal de la Sisena Avinguda amb el carrer 42. Avui comença la cimera de Malta, amb caps d’estat i de govern. Que ho tinguin clar: davant del dubte sobre Europa, la solució és més Europa.
L'altra cimera de Malta
De la reunió d’avui a Malta se’n diu “cimera informal”. L’eufemisme no té a veure amb el fet que es puguin treure la corbata a l’hora de dinar sinó amb el fet que els assistents saben, abans d’anar-hi, que no arribaran a cap acord transcendent. Més enllà d’una foto i bones paraules, hi hem de confiar poc. La “cimera de Malta” que ha passat a la Viquipèdia de la història és la que es va celebrar el desembre del 1989 entre Mikhaïl Gorbatxov i George H.W. Bush. Va ser el dia que el líder soviètic i el president dels Estats Units van anunciar, sense firmar res, que la Guerra Freda havia quedat enrere. Aquella declaració va fer que es digués que era la reunió més important des que Stalin, Churchill i Roosevelt van signar, a Ialta, un acord que dibuixava el full de ruta per a Europa després de la Segona Guerra Mundial.
La trobada entre Bush i Gorbatxov arribava, des del punt de vista europeu, en un moment de sacsejada i canvis molt profunds. Feia poques setmanes que la gent havia enderrocat el Mur de Berlín, la reunificació alemanya començava a ser alguna cosa més que una idea, Polònia i Txecoslovàquia eren a les beceroles de la democràcia i començava a esberlar-se el Teló d’Acer dominat per Moscou. El president soviètic va dir una frase que avui, gairebé trenta anys després, manté vigència i sentit: “El món està sortint d’una època per entrar en una altra. Som en l’inici d’un llarg camí cap a una època pacífica i duradora. L’amenaça amb la força, la desconfiança i la lluita ideològica i psicològica han de quedar com coses del passat”. Avui Donald Trump i Vladímir Putin, davant d’una afirmació així, només farien una cosa: un avió de paper. ¿On són, avui, els Churchill i els Gorbatxov dels nostres temps? ¿Qui hi ha que pensi més enllà del poder immediat, de l’ego i de les següents eleccions?
