23/03/2017

Enveja sana d’Escòcia / “Ni és consulta, ni és res”

3 min

Enveja sana d’Escòcia

El 18 de setembre del 2014 més de tres milions i mig d’escocesos majors de setze anys van anar a votar en un referèndum de pregunta única. Aquesta: “Escòcia hauria de ser un país independent?” Un 84,6% dels ciutadans amb dret a vot van passar per les urnes i, majoritàriament, van decidir que no. Els dos milions de vots que van optar per mantenir-se exactament igual, dins del Regne Unit, van significar un 55,3% dels vots. Van guanyar una consulta que era caixa o faixa. El govern de David Cameron i el Parlament britànic havien aprovat una llei perquè es pogués fer aquest referèndum legal i vinculant en un termini d’un any i mig. Exemplars tots, en tot. En la proposta, en l’acceptació, en la pregunta única -directa i sense la retòrica que tot ho emmascara- i en l’acceptació del resultat. És a dir, abocats a la democràcia fins a les últimes conseqüències, sense matisos, ni límits, ni guillotines. El “Better together ”va superar clarament el “Yes Scotland” i, l’endemà mateix, el líder del Partit Nacional Escocès i primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, se’n va anar cap a casa, amb la sorpresa als ulls i la cua entre cames. Després de vint anys d’empènyer, va entendre que era moment de deixar pas a un altre lideratge. També en la difícil tasca de l’assumpció de responsabilitats van donar-nos una lliçó. A tots, en tot. Mai una comparació no havia estat tan odiosa. A dues hores d’avió del Prat hi ha un lloc de cinc milions d’habitants i 79.000 km quadrats, amb identitat, cultura i llengua pròpia, on la gent pot decidir què vol ser. Més enllà d’un passat vinculat durant 300 anys al Regne Unit de la Gran Bretanya, han decidit que el futur els pertany i que la llibertat, per més que sempre dolgui a nostàlgics, obtusos i patriotes, és un dret irrenunciable.

“Ni és consulta, ni és res”

El 9 de novembre del 2014 es va celebrar una mena de consulta popular sobre la independència de Catalunya, un país amb set milions i mig d’habitants i 31.000 km, amb identitat, cultura i llengua pròpia. No ens van permetre fer res més. 2.344.828 persones vam anar a votar, durant quinze dies, en un procés participatiu no vinculant de doble pregunta enrevessada. Si deies que no a la primera pregunta (“Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”), no podies continuar responent. Si deies que sí, aleshores passaves a la segona pregunta, que era el moll de l’os: “Vol que aquest Estat sigui independent?” Les urnes eren de cartró, a la taula hi havia voluntaris i, a les tertúlies de ràdio, la idea del “botifarrèndum” sorgida en l’argumentari d’un partit polític apareixia cada dos per tres en boca d’algun unionista de soca-rel o d’un hereu de l’“antes roja que rota”. O de l’“antes facha que rota”, tant se val. O, simplement, d’un espanyolista convençut que no volia sentir a parlar d’una votació que, com va dir Mariano Rajoy a la vigília, “ni es referéndum, ni es consulta, ni es nada que se le parezca”. Doncs encara bo. Per aquella jornada de pa sucat amb oli, que molts ens la vam agafar amb orgull, i amb la il·lusió còmplice d’un cert desafiament, ara Catalunya té inhabilitats el qui era el president de la Generalitat, la vicepresidenta, la consellera d’Educació i el conseller de Presidència. I la persecució política, per via judicial, continuarà amb la presidenta del Parlament i aquells membres de la mesa que tenen l’estelada al cap. Les sentències diuen que cap d’ells no va prevaricar. Això sí, van desobeir greument el Tribunal Constitucional, que havia suspès la celebració d’allò que vam fer que encara no s’han posat d’acord a decidir què és. Però érem molts i això els neguiteja.

stats