04/06/2015

Barcelona en Comú: un iceberg polític

3 min

L’èxit de Barcelona en comú (BComú) ha estat la gran novetat dels comicis locals. Tot i obtenir només 11 de 41 regidors (un més que CiU), el seu triomf obre una etapa marcada per l’eclosió de lideratges civils en la política institucional, l’ascens d’una esquerra nova i l’obertura d’un interrogant en el procés sobiranista, com exposem a continuació.

L’hora dels lideratges femenins. El fet que la victòria d’Ada Colau s’hagi fonamentat en la seva acció al capdavant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) marca una fita. En quin sentit? Abans que Colau acabdillés BComú, a Catalunya la irrupció dels nous partits i la cristal·lització de nous lideratges en la societat civil discorrien per camins paral·lels.

Així, als comicis locals del 2003 van despuntar la PxC i la CUP; als autonòmics del 2006 ho va fer Ciutadans i als del 2010 Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Aquesta formació va ser la primera a tenir un dirigent que no procedia de la política, Joan Laporta. Però la passarel·la entre l’esfera civil i la “nova política” no va tenir continuïtat i el resultat va ser que van aflorar lideratges civils en l’independentisme -Muriel Casals i Carme Forcadell- i en l’acció social -Colau a la PAH, Teresa Forcades en la denúncia de les companyies farmacèutiques i Lucía Caram en la lluita contra la pobresa.

En aquest context, BComú marca la confluència d’aquests nous dirigents civils amb la política institucional, atès que, després del salt polític de Colau, Forcades ha anunciat la intenció d’encapçalar una llista el 27-S i Caram ha donat suport explícit a CiU. Assistim, doncs, a l’ascens de lideratges femenins que combinen un activisme vistós i grans dots de comunicació.

Una esquerra de fronteres elàstiques. El triomf de BComú a Barcelona suposa igualment una fita pel que fa a l’anomenada esquerra alternativa, en la mesura que les seves formacions fins ara havien estat considerades forces secundàries, i se’ls atribuïa un paper d’aliat-enemic de les tradicionals: podien donar suport a governs formats pel PSC, ICV i ERC o bé erigir-se en la seva consciència crítica a l’oposició.

La victòria de Colau palesa que la situació ha canviat: ICV s’ha diluït en el si de BComú i el PSC es veu relegat a Barcelona a ser un soci de govern o una crossa externa. No és un cas únic: llistes ideològicament afins a BComú són decisives en urbs metropolitanes com Badalona (217.210 habitants) o Terrassa (215.678) i en altres de menors com Ripollet (37.422). A la vegada, la CUP és l’opció més votada a Berga (16.845) i la segona a Reus (107.211), i és present als ajuntaments de les quatre capitals catalanes.

Aquest paisatge altera qualitativament la cartografia política prèvia al 24-M en dos aspectes. Un és que l’ esquerra alternativa esdevé opció de govern en urbs grans i mitjanes i sembla capaç de reemplaçar l’esquerra tradicional en diversos indrets. L’altre és que les seves diferents marques (notablement Podem, Procés Constituent i la CUP) mostren una capacitat de convergència flexible, cosa que els permet assolir bons resultats. No obstant, el seu atractiu electoral és tan alt que pot generar una presència dual, com ho demostra la composició dels consistoris de Barcelona (on és present la CUP i BComú) i Lleida (amb la CUP i Comú de Lleida). Tot plegat projecta incertesa en els resultats dels futurs comicis, en la mesura que aquest espai ideològic és molt dinàmic i capaç de créixer.

Un sobiranisme reforçat o afeblit? Finalment, BComú obre un interrogant en el procés secessionista, en la mesura que no se sap si aquest rètol pot constituir un escull o un puntal inesperat. Les manifestacions de Colau dibuixen novament una escena molt oberta en aquest aspecte, ja que ha afirmat que la seva força és “un aliat real del procés, a diferència de CiU” (a qui atribueix intencions d’instrumentalitzar-lo de forma partidista), i s’ha posicionat com a ferma partidària del “dret a decidir”. A la vegada, ha anunciat que vol consolidar un “eix social i de revolució democràtica” amb Madrid sense que suposi “cap problema amb l’eix nacional”, i ha rebutjat sumar-se al full de ruta. ¿Queda, doncs, reforçat el procés? És difícil valorar-ho. D’una banda, coixeja perquè les forces independentistes no governaran Barcelona, però, de l’altra, es dibuixa un marc més procliu a la convocatòria d’un eventual referèndum, ja que Colau li ofereix suport explícit i un potencial aliat fora de Catalunya, Podem.

En tot cas, és indubtable que el triomf de BComú obre una era política i les seves implicacions tot just les albirem, com succeeix amb la part invisible dels icebergs. I cal tenir-les en compte per no acabar com el Titanic.

stats