31/01/2016

Condicionants, límits, referents i incentius d’un període molt concret

3 min

HistoriadorAssistim a la crisi del sistema polític sorgit de la Transició i s’estén la percepció que cal canviar la Constitució. Ara bé, ¿en què es diferencia la situació actual de la de 1975-1978, a l’hora de redissenyar el marc institucional? Analitzem els elements que aleshores van ser decisius.

El pes de la Guerra Civil

La por a la radicalització modera les demandes dels partits

El record de la Guerra Civil, molt present el 1975, va ser beneficiós per a l’èxit de la Transició. Ara bé, la democratització espanyola va ser la més sagnant d’Europa: Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar compten que la violència política va causar 504 morts entre el 1975 i el 1982. Sophie Baby va més enllà i computa 3.200 accions violentes i més de 700 morts. La por a la radicalització va moderar les demandes de tots els grups. De fet, no és casual que els sectors que van fer bandera del record del conflicte -la ultradreta i part de l’esquerra radical- fossin exclosos del joc polític, com destaca Enric Ucelay-Da Cal.

El llegat franquista

El sistema electoral es va dissenyar per afavorir la dreta

De vegades s’atribueixen tots els mals actuals al fet que no es “fes net” amb el franquisme, però aquesta percepció és errònia perquè aleshores era senzillament inconcebible. D’una banda, els cossos de seguretat s’havien forjat sota la dictadura, i canviar-ne la cúpula i la ideologia era molt complicat, i més sota una intensa violència política. Pel que fa a l’exèrcit, cada guarnició, segons Juli Busquets, tenia plans secrets per si calia ocupar les ciutats i fins i tot incomunicar barris obrers. I ja des del govern de Carlos Arias, el 1976, el soroll de sabres era la banda sonora. De fet, un mes abans de legalitzar el Partit Comunista, l’abril del 1977, Suárez va minvar la capacitat de mobilització de l’exèrcit i va limitar el carburant a la División Acorazada Brunete. En aquest marc, ¿què podia depurar l’oposició?

D’altra banda, el rei i el govern van portar l’agenda política, mentre que l’oposició va pressionar (però no negociar) el marc previ a les eleccions del 1977. Així, el sistema electoral (encara vigent) va ser dissenyat per aprimar l’esquerra i afavorir la dreta. Com? Prioritzant el territori al cens i triant la llei D’Hondt per atribuir escons. Així, l’Espanya conservadora va quedar sobrerepresentada a causa de la desproporció entre vots i escons.

Les lliçons exteriors

La influència del cop d’estat a Xile i de la Revolució dels Clavells

Dues experiències externes van afavorir la Transició. Una era llunyana i d’impacte poc estudiat: el cop d’estat del general Pinochet a Xile el 1973. L’episodi va revelar a l’esquerra espanyola que era molt fàcil que els militars esmicolessin vies rupturistes. L’altra experiència va ser tan propera com decisiva: la Revolució dels Clavells a Portugal el 1974, liderada per l’exèrcit.

Com mostra Josep Sánchez Cervelló, l’esdeveniment va fer palès als franquistes reformistes la necessitat de preparar una sortida a la dictadura “des de dalt” per evitar un final traumàtic “des de baix”. El cas de Portugal va facilitar l’acceptació d’una oposició i va afavorir l’abandonament del Sàhara sense lluita, atès que el cop d’estat al país veí s’havia cuinat en bona part a les guerres colonials de l’Àfrica. En morir Franco, dreta i esquerra sabien que havien d’anar amb peus de plom pels riscos de trencadissa, i això va facilitar el consens.

El mètode d’improvisar

Estat de les autonomies i nacionalitat, nous conceptes

El nou marc institucional va forjar-se amb grans dosis d’improvisació. Tenia un punt de partida clar però hi havia un horitzó nebulós: ¿calia incloure el PCE? ¿Hi hauria autonomia o descentralització? I si hi havia autonomia, ¿només era per a catalans i bascos? El govern i l’oposició van actuar amb sentit pràctic i van crear artefactes polítics, com l’estat de les autonomies o el concepte nacionalitat. A la vegada, es van fer excepcions legals quan va convenir, i Josep Tarradellas, un president legitimat per la Segona República, va ser incrustat en la flamant monarquia sense maldecaps. Aquest modus operandi va engendrar un règim funcional durant trenta anys, però ara sembla inajornable una reforma per afrontar els problemes derivats del sistema electoral, el finançament dels partits, les tensions autonòmiques o la utilitat de la Corona. Hi ha camp per actuar.

Tanmateix, el 1975 hi havia un programa assumit tant per la dreta com per l’esquerra: assolir una democratització, satisfer catalans i bascos i integrar-se a Europa. Avui, però, no hi ha un denominador comú transversal com aquell (fora de blasmar la corrupció i exaltar la regeneració política) i en una transició és essencial un full de ruta de mínims d’ampli suport.

stats