El DocsBarcelona rescata el ball i la lluita de la Chana

BarcelonaLa bailaora Antonia Santiago, la Chana (Barcelona, 1946), és una de les figures cabdals del flamenc. “Després de Carmen Amaya, Déu ens va donar una reina, la Chana”, exclama Antonio Canales en el documental La Chana, que aquest diumenge clausura la vintena edició del Festival DocsBarcelona. També va ser “una emperadriu engabiada”, víctima del masclisme i la violència del seu primer company. “El pare de la meva filla”, diu la Chana per referir-se a l’home que, a més d’apallissar-la, va obligar-la a deixar els escenaris el 1979, just quan era al cim de la carrera. Per reblar el clau, uns anys després la va abandonar. “S’ho va emportar tot. Em va deixar al carrer i endeutada”, recordava ahir al Tablao Cordobés de Barcelona, acompanyada per la directora del documental, la croata Lucija Stojevic.

Va començar a ballar acompanyant el seu oncle als tablaos de la Costa Brava, i va enlluernar l’actor Peter Sellers, que la va incloure a la pel·lícula El magnífic Bobo (1967) i que fins i tot va intentar que fes carrera a Hollywood. “Però no va poder ser perquè algú m’ho va impedir”, recorda. El pare de la seva filla l’anul·lava: “Era el meu amo, i jo la seva serva”. Malgrat el maltractament i haver d’actuar masegada, fins i tot amb alguna costella trencada, la Chana va enlluernar en l’efervescent escena dels grans tablaos madrilenys del anys 70, com s’explica en una biografia escrita però que segueix pendent de trobar una editorial que la publiqui.

Quan més malament ho estava passant Peret va ajudar-la a tirar endavant. “Recollia ofrenes a l’església per poder menjar i em va animar a tornar a ballar”, diu. Era el 1985, i va seguir ballant, sobretot fora d’Espanya, fins al 1991, quan va deixar la companyia Cumbre Flamenca i va casar-se amb Félix Comas, un peixater de Premià. “Déu el va posar en el meu camí. Em va enamorar la seva senzillesa, i una bona persona no té preu”, diu mirant el Félix.

Reivindicada per bailaores com Eva Yerbabuena i Rocío Molina, la Chana, que encara balla puntualment asseguda en una cadira, interioritza el compàs per improvisar balls plens de força, velocitat i, com diu ella, “veritat”. És la paraula clau que fa servir per explicar la seva relació amb un art que va aprendre escoltant la ràdio quan era una nena i vivia a l’Hospitalet de Llobregat.

Veritat és el que assegura que va veure en el ulls de Stojevic l’any 2012, que és quan la directora va conèixer la Chana a través d’una amiga comuna, la bailaora i musicòloga Beatriz del Pozo. “Què fa una croata fent una pel·lícula sobre flamenc i sobre la Chana? Jo també m’ho he preguntat”, diu Stojevic, encara sorpresa per la poca repercussió de la Chana fora dels cercles que sí que l’han valorada com cal, i per les dificultats per aconseguir aquí el finançament per al documental que sí que va trobar a Islàndia i els Estats Units. Al llarg dels quatre anys i mig que ha estat a prop de la Chana, Stojevic ha descobert “una artista molt especial, una poeta que ens fa sentir el seu ball i una dona que ha lluitat pel seu art”.