MÚSICA
Misc 24/06/2017

Una explosió de llum, poesia i electricitat

Mireia Vives i Borja Penalba publiquen el disc ‘Línies en el cel elèctric’

i
Xavier Cervantes
3 min
Una explosió de llum, poesia i electricitat

BarcelonaEl camí els ha convençut de tirar endavant plegats, i ho fan amb el cap ben alt i el sarró ple de folk, pop i rock. Ell és prosaic de mena, més de tocar de peus a terra i d’explicar històries viscudes. Ella, diu ell, és “una explosió de llum”, una “piconadora en els concerts” i escriu “com si estigués pintant un quadre”. Són Borja Penalba i Mireia Vives, tots dos mel i quan cal ràbia, i acaben de publicar el disc Línies en el cel elèctric (Mésdemil, 2017), en què assumeixen l’autoria de la majoria de cançons, a diferència del que passava en el treball anterior, L’amor fora de mapa, en què posaven veu i música als poemes de Roc Casagran. Acostumats a servir els altres, ara posen en comú una manera de fer amb llibertat i cura, cosa que els converteix en una nova bona notícia per a la música valenciana.

“Tant la Mireia com jo hem fet un pas de pantalla. Portem molts anys, jo més perquè soc més gran, fent mil coses, però el pas ha sigut despullar-nos i començar a fer lletres per primera vegada tant ella com jo”, diu Penalba, un músic amb un currículum que inclou feines amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura i Tomàs de los Santos. “Lluís Llach per a mi és com un segon pare, i d’ell he après a tenir cura de tot -admet el músic valencià-. Dins la música en català, és l’excel·lència pel que fa a conjugar fonètica, rítmica, text, música. Per a mi és el referent màxim”. Tanmateix, Línies en el cel elèctric no és un disc amb una única font, i ho deixen prou clar lligant una part més íntima a duo i una altra de més expansiva amb banda. I tan aviat engeguen la cançó Seguim amb un riff com els que feien els Who, com vesteixen Casablanca de rumba. En aquesta hi canten: “Tu et pintes els ulls de cel / jo convoque la tempesta”. I, ben mirat, aquests versos descriuen el caràcter d’un projecte que camina “sense roba ni vergonya”.

“Porto tota la vida volent fer una cosa canyera perquè m’ho demana el cos. Quan tocava amb el Lluís, el Feliu o la Maria del Mar, que fan cançó d’autor, jo ja era molt punky amb la guitarra acústica. I encara que sigui a duo m’agrada estripar, donar-li vida i que hi hagi dinàmiques”, explica. La prova més eloqüent d’això és Soul, una sòlida peça de folk-rock que inclou un homenatge “amb premeditació i traïdoria” a la cançó The weight, de The Band, i un altre a With a little help from my friends, de Joe Cocker.

Traficants de cançons

Mireia Vives i Borja Penalba són “traficants de cançons”, com canten a Seguim, on també deixen anar: “No esperem res però ho volem tot”. Lliguen històries personals, com el record d’un amor en la boira osonenca o una nit a Rennes on “una bona amiga” va ensenyar a Penalba que “ens guanyem cada moment”, amb percepcions poètiques de la quotidianitat, que és el que fa Vives a la cançó que titula el disc. “La Mireia viu al camp, a Llíria, i va escriure la lletra passejant mirant el cel de ponent”, explica Penalba, sense amagar l’entusiasme per la manera de fer de la seva companya artística.

Un cop passada la pantalla, Vives i Penalba ja pensen en un nou disc que aplegui “cançons i poemes”. De material no els en falta: tenen al sarró meravelles de Dylan, Cohen, Maria Mercè Marçal, Joanjo Garcia... “La idea és seguir treballant junts sine die ”, diu Penalba.

stats