15/09/2016

La nova temporada cultural: esperances i pors

3 min
Butaques d'un cinema / GETTY

Just quan acaba l’agost els diaris ens van recordant que s’inicia una nova temporada cultural. A poc a poc, de manera oficial o com una novetat extreta d’una conversa informal amb productors o directament amb els creadors, apareix a la premsa el bo i millor que teatres, auditoris, cinemes o museus ens oferiran els propers mesos.

Les temporades culturals que arriben sempre són espectaculars i aventuren el somni etern de batre els rècords d’audiència que es resisteixen tossudament a desaparèixer. Recordo, però, que l’IVA immens de la cultura encara és aquí i que la percepció social que llegeix la cultura com un acte de consum comercial sotmès a la llei de l’estalvi potencial està ben viva.

Tret d’un intent, òbviament fracassat, d’aprovar al Parlament una rectificació de l’IVA per als productes culturals en tot aquest llarg i cansat període electoral que ens toca viure, de cultura se n’ha parlat ben poc. La política punyent de la dreta espanyola en matèria cultural a poc a poc va fent forat. Es tracta d’associar directament cultura i economia i, en el context de les propostes concretes que se’ns proposen, creació i espectacle. Plantejant-ho d’aquesta manera la cultura queda reduïda a una equació simple: patrimoni i mercat. O sigui, la mínima intervenció pública i la màxima cessió competencial.

El secretari d’estat de Cultura, José M. Lassalle, ha dit diverses vegades que la gran inversió que tradicionalment ha fet França en matèria cultural només es justifica en la mesura que la cultura ha estat un instrument per mantenir l’imaginari internacional d’un país que no disposa d’un interland lingüístic hegemònic. A Espanya no li cal perquè pot liderar una comunitat hispanoparlant que, a més d’estable, és creixent. Curiosa renúncia a mirar la cultura com un fet educatiu i transformador, més enllà del seu potencial creatiu i de la seva capacitat per generar economies sostenibles. Un complet ideari liberal.

Quatre anys de polítiques culturals extremadament liberals deixen efectes que costarà corregir: un cinema eficient però molt comercial que es finança amb l’endossament de crèdits fiscals a empreses sense cap mena d’interès cultural; una política de grans equipaments infradotats econòmicament i abocats a desenvolupar intenses polítiques de captació de recursos propis. Un model educatiu allunyat de les preocupacions culturals i que dóna per mort el vell projecte dels batxillerats artístics. Uns ajuntaments sense competències culturals (i òbviament sense recursos) que han de fer mans i mànigues per mantenir teatres, auditoris o centres cívics municipals.

Si aquest model fos bo, necessitaria alguns instruments específics per créixer i consolidar-se: una llei de mecenatge, una política fiscal generosa i generalitzada, un alleugeriment de la burocràcia administrativa. Res de tot plegat s’ha fet. La cultura viu el setge d’una tempesta perfecta: no esclata però és a fora esperant que surtin les naus per destrossar-les a ventades. Puja l’IVA, baixa el pressupost, s’endureix la tramitació i el protocol administratiu, i es glorifica la lliure competència.

Ara arriba una nova temporada i els somnis de l’èxit sovintegen. Tant de bo triomfin, però recordo algunes dades terribles per anar curats d’espants: Catalunya té un dèficit de producció artística de mitjà i gran format; les programacions públiques són cridaneres i sovint excel·lents, però extremadament curtes; els circuits es retallen diàriament; la dansa i el circ tenen una presència pública testimonial; el cinema català és poca cosa, i les expressions culturals emergents i alternatives es polititzen perquè no troben una sortida al mercat.

Recuperar el pols d’una cultura adormida és un repte de maduresa social. Costa diners, exigeix voluntats polítiques fermes i enormes complicitats amb els agents socials de la cultura. També pressuposa sacsejar la societat i afrontar situacions poc còmodes, cosa no és l’objectiu habitual de les forces conservadores.

La propera temporada cultural ens portarà espectacles nous, expectatives fantàstiques i noves esperances, però també planteja la hipòtesi terrible que manté la cultura en estat catatònic. Al Festival Grec d’enguany hem vist una important presència de propostes que analitzen i qüestionen la vigència dels models polítics tradicionals; ara potser cal que la cultura es preocupi una mica d’ella mateixa i es defensi de tanta agressió amb la dignitat majoritària que l’ha caracteritzat de la Il·lustració ençà.

stats