Vint-i-dos coma cinc milions

Aquests dies podem llegir les notícies, tristes notícies, que ens informen de la liquidació del partit Unió Democràtica de Catalunya. Tristes perquè es tracta d’un partit que, en el seu dia, havia comptat amb militants que van donar la seva vida per Catalunya i per la democràcia. La degradació del partit, que té responsables amb noms i cognoms, porta ara a tancar-lo definitivament. Aquesta és una vergonya política. I tanca amb un deute de 22,5 milions. Una barbaritat econòmica que mereix consideracions.

Sense control. En diversos articles passats -que han anat a la baixa, ja que el tema fatiga- he denunciat la inoperància de la Sindicatura de Comptes. Per fer el que li deixen fer val més que plegui. Ja sé que alguns vindran amb justificacions sobre la necessitat que aquesta institució continuï. Em limito als resultats. Que un partit tanqui amb un forat de 22,5 milions i que la inspecció oficial de la Generalitat no hagi pogut fer-hi res -no ara, sinó quan el forat era d’1, després de 10 i després del que fos- demostra que aquest òrgan controlador és un pur divertimento per als partits, que mai no li han volgut donar poder executiu. Ja es veu el perquè.

Deute amb bancs. Aquest és un fet que ha afectat tots els partits, no només Unió. També interessaria saber els deutes dels polítics (a títol personal) i quines condicions d’amortització i risc tenen establertes. Que els partits i els polítics a nivell personal tinguin deutes -que a voltes els són perdonats- amb aquells que han de ser regulats, governats i, arribat el cas, sancionats, ho pot entendre la població com un suborn que condiciona qualsevol decisió política. Aquesta situació, més que irregular, explicaria l’especificitat de com s’ha dut a terme el salvament bancari a Espanya.

Capacitat de gestió. Em pregunto: ¿els que han generat aquest inversemblant forat, com han governat i han administrat els nostres diners? Quan veig el senyor Duran i Lleida sent entrevistat per, només faltaria, televisions i ràdios amigues, em sorprenc de l’arrogància que demostra un individu que pretén dir-nos com s’arregla el país quan, de fet, ha enfonsat el seu partit i l’ha deixat en la ruïna més vergonyosa. Com no ha d’estar en precari l’administració pública si els que ens governen són individus amb unes capacitats tan pobres? Els polítics de façana -que es limiten a una gran, inflamada, impactant i estrafolària xerrameca- poden portar qualsevol país a la deriva. No som on som per casualitat.

Responsabilitats. Jo no tindria res a criticar si, del forat generat, els responsables en fossin garants. És a dir, si la garantia del cobriment d’aquest deute estigués suportada pels recursos personals dels que l’han provocat. Si algun dels responsables d’Unió hagués signat amb els bancs una cosa com: “En cas de fallida d’Unió, jo pago el deute de la meva butxaca”. Però entenc que no serà el cas. Quan els gestors d’una empresa la deixen amb un forat d’aquestes dimensions no tot queda perdonat amb el penediment i les bones paraules. Perquè aquesta història potser acabarà que els bancs oblidaran el deute i no faran cap denúncia -ja he parlat dels favors més amunt-. Això voldrà dir que, d’una manera o d’una altra, directament o indirectament, els clients d’aquests bancs ho hauran de pagar.

Tothom ho sabia. Torna a posar-se de manifest la pobra actuació d’un dels braços fonamentals de la democràcia: la premsa lliure i d’investigació. Com en tants altres casos (Pascual Estevill, caixes d’estalvi, família Pujol, etc.), torna a sentir-se la tan nostrada frase: “Tothom ho sabia!” Bé, si tothom ho sabia, ¿per què ningú ho escrivia? Per què s’ha creat la imatge d’un Duran eficient que, pobre, era atacat per la fòbia subjectiva i irracional? Tots sabem les habilitats del senyor Duran i Lleida amb determinat món periodístic i, específicament, amb un diari barceloní. ¿És això la professionalitat? El contrapès que significa la premsa lliure té objectius pràctics clars: desemmascarar els farsants i evitar que els mals vagin a més. Insisteixo en la imperiosa necessitat d’una premsa amb mitjans econòmics importants i independents. En un país petit que mai podrà donar grans beneficis als editors, independència significa quantioses subvencions transparents atorgades segons criteris objectius.

Resum. De sorpresa, cap. Hi ha coses que són inevitables. I és la nostra obligació -la de tots: ciutadans, institucions, mitjans de comunicació, etc.- que aquest tipus de coses no continuïn tenint lloc impunement. L’eficàcia de la transparència en el comportament públic no es pot regular per llei. Cal el compromís de molts actors. La futura Catalunya haurà de perfeccionar el sistema si vol sobreviure.