18/12/2016

Una Barcelona poc vista

3 min
Foto de l’escala de la Torre de les Aigües del Tibidabo, una de les imatges que surten al llibre.

L'editorial Comanegra acaba de publicar Barcelona, espais singulars, un volum de fotografies de Pepe Navarro amb textos dels arquitectes Isabel Aparici i Josep Maria Montaner. A primer cop d’ull es podria pensar que és un altre d’aquells llibres elegants i molt il·lustrats que assalten els aparadors de les llibreries pels volts de Nadal, pensats més per regalar que per ser llegits. Res més lluny de la realitat. Fet d’una manera prou equilibrada perquè text i imatge no es trepitgin en cap moment, esdevé una suculenta col·lecció de paisatges inesperats, edificacions en les quals no ens havíem fixat, racons carregats d’humanitat i detalls menuts, que ens parlen d’una ciutat molt més complexa de la que ens té acostumats la imatge convencional de Barcelona i les seves dues o tres dotzenes de postals d’edificis “emblemàtics” de rigor.

Entre les propostes que ens fan els seus autors, hi caben llocs de tota mena. Des de velles esglesioles com Sant Pau del Camp fins a creacions avantguardistes com la Casa Bloc, el Park Hotel o l’Edifici Mitre, que Francisco Barba Corsini va aixecar entre el 1959 i el 1964, ara un bloc com tants altres, en el seu moment pioner en el mercat immobiliari. Com escriuen Aparici i Montaner: “Primer edifici racionalista fora del centre de la ciutat que proposava una barreja d’usos com la que hi ha a l’Eixample”.

Tot i ser un llibre amb voluntat divulgativa, la sorpresa que provoquen moltes de les eleccions d’aquest catàleg d’espais, poc o mal coneguts, és constant. I el que se’n aprèn, també. Per les seves pàgines desfilen antics fars que recorden la nostra condició de port, com la Torre del Rellotge del moll de Pescadors, que podria haver servit per traçar la quadrícula de l’Eixample: “Si perllonguessin el Paral·lel i la Meridiana, aquest precisament seria el punt on es trobarien”. L’Estació de França, paradoxalment la porta d’entrada de l’emigració meridional, inaugurada el 1929, amb el seu vestíbul monumental i les lleugeres cobertes metàl·liques. El Col·legi de Cirurgia i el seu antic amfiteatre anatòmic, on els futurs cirurgians aprenien a fer autòpsies. La Llotja, resultat de fusionar un edifici gòtic amb un altre de neoclàssic. La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de la Rambla, just a sobre del teatre Poliorama, des d’on George Orwell va ser testimoni dels fets de maig de 1937. L’Observatori Fabra, una visita habitual per als infants de la meva generació, on l’astrònom Josep Comas va ser el primer a veure l’atmosfera de Tità, el més gran dels satèl·lits de Saturn. O l’edifici de Correus, obra de Josep Goday, que amaga una capelleta i un museu de telègrafs antics. Hi surt, fins i tot, la nova seu de la Sala Beckett o la Casa Muñoz Ramonet del carrer Muntaner, oculta i discreta fins que va esclatar la disputa entre les hereves i l’Ajuntament barceloní.

Les singularitats que apareixen en aquest llibre són totes interessants, però on excel·leix, pel meu gust, és establint grups, constel·lacions d’indrets que junts expliquen un moment. Els palaus neoclàssics de la Rambla i les seves rodalies, com el Palau Moja, el de la Virreina i el March de Reus, tots ells apareguts com a resultat de la riquesa produïda pel comerç marítim i la indústria de les indianes. Les masies urbanes, últimes supervivents d’un passat rural, com la Torre Rodona annexa a l’Hotel Princesa Sofia o Can Planes, més coneguda com La Masia del Barça. Hi apareixen els passatges burgesos del segle XIX, les places de Gràcia, hospitals com el Clínic, cementiris com el de Pedralbes. I els barris de cases barates com Can Peguera, els conjunts industrials del Poblenou, les escoles municipals fetes a partir del 1922 pel Patronat Escolar, els murs verds o el magnífic Dipòsit de les Aigües, reconvertit en la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra. Un univers de paisatges singulars que podrien formar part tranquil·lament del cànon visual de la ciutat.

stats